Machado, Antonio. Campos de Castilla. Madrid: Cátedra, 1999
Enguany, i si fa o no fa per aquestes dates, es compleixen els primers cent anys de la primera edició de Campos de Castilla, tercer llibre del poeta -i membre destacat de la Generació del 98- Antonio Machado (Sevilla, 1875 – Colliure, 1939).
Sense cap mena de dubte dir Antonio Machado i Campos de Castilla és fer referència a un binomi inseparable. Però el que potser no es coneix tant és el fet que va originar l’estada del poeta a la petita ciutat castellana de Sòria.
Allà pel 1903 Machado, que començava a escriure poemes, es relacionava epistolarment amb Unamuno i aquest no li va donar un altre consell que “Que no se vea en usted el profesional, por Dios… La profesión del poeta es una de las más odiosas que conozco…” Consell seriós o irònic? I Machado va escollir la carrera d’ensenyament secundari, tot i que mai havia tingut cap vocació per a l’ensenyament. A les oposicions de 1905 per assolir la Cátedra de Francés es van convocar sis places i ell va resultar ser el cinquè, així que només va poder escollir entre Sòria o Ourense. I ja sabem quina va escollir… afortunadament.
Tot i que al principi li va costar adaptar-se a la nova ciutat, ho va aconseguir gràcies a l’enamorament de la seva jove esposa Leonor Izquierdo i al paisatge rural i aspre que observava a diari. Mica en mica canvià l’afecte a la seva terra natal pel de la terra que el va acollir, fet que el va ajudar a escriure els poemes que han immortalitzat aquestes llanuras bélicas y páramos de asceta.
Quant a la lectura de Campos de Castilla, podreu observar l’evolució del poeta que passa d’uns versos que descriuen d’una manera objectiva i senzilla, gairebé física, el paisatge castellà que contempla a uns versos a on interpreta d’allò que veu d’una manera més subjectiva.
Un bon exemple del primer estil són aquests versos: ¡Oh, tierra tristes y nobles, / la de los altos llanos y yermos y roquedas, / de campos sin arados, regatos ni arboledas; / decrépitas ciudades, caminos sin mesones,
Com a exemple del segon estil valen aquests versos: Castilla miserable, ayer dominadora, / envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora.
Segur que molts haureu llegit aquest llibre com a lectura obligatòria a l’institut. Doncs ara amb motiu del seu centenari és una bona oportunitat per fer-ne una altra lectura.
8 Comments
Per sort, no va ser la meva lectura obligatòria. Sempre que penso en aquest llibre recordo la terra dels meus avis i en els versos de Caminante no hay camino.
Senzillament, una obra mestra d’un dels més grans poetes en llengua castellana. Per mi també te aquest poder evocador de la terra dels meus avantpassats com comenta Xahrazad. A banda de tantes altres ressonàncies… No em canso mai de repetir la lectura d’aquest i altres llibres d’aquest gran poeta. I també, s’ha de dir, un gran home, honest i fidel a les seves idees fins a la mort. Un model que s’hauria de seguir en aquest temps de mediocritat i hipocresia. Com sempre, Isidore, encertadíssim en les teves recomanacions.
Compartim opinió, Nestor, quant a la figura d’Antonio Machado com a home compromès.
Com també veig que compartim, juntament amb Xahrazad, la terra dels nostres avantpassats. Fa uns anys vaig tenir l’oportunitat d’anar-hi a la casa on va viure Machado a Segòvia, durant una petita estada com a professor de francès, i va ser molt emocionant veure allà on dormia i on va escriure alguns dels seus poemes.
Aquest llibre es veu molt interessant per que l’autor ens descriu un lloc on va estar durant un temps quant començava a escriure poemes. També ens descriu els sentiment freds per la terra de Castilla quant encara li costava acostumbrar-se al lloc i després ens descriu uns sentiments molt més profuns que abans perqué ara començava a estimar Castilla.
Comparteixo amb Néstor aquesta visió del llibre que creix amb nosaltres, aquell que en cada etapa de la nostra vida ens ofereix una lectura diferent i sempre enriquidora. Jo també torno sovint a “Campos de Castilla” i darrerament, pels temps desgraciats que corren, comprovo que no ens acabem de treure de sobre aquesta Espanya caïnita que plana per damunt de tots els versos d’aquesta obra, aquella que “desprecia cuanto ignora” i del “que inventen ellos!” d’Unamuno. Però de tots els poemes d’aquest llibre, em quedo amb el de “A un olmo viejo”, un cant a l’esperança i a la vida que s’escapa indefugiblement, un arbre ferit de mort al qual li creix una minúscula fulla verda i que no és més que la metàfora de la malaltia i la mort de Leonor, la dona de Machado.
Aquí teniu el poema ‘A un olmo viejo’ al que fa referència nomina: http://www.poesi.as/amach115.htm
Fixeu-vos en quina força i esperança transmet la darrera estrofa!
Nomina, encara pots anar a veure el ‘olmo seco‘ a prop del cementeri on està Leonor, a la Plaza Mayor de Sòria. A tots els que estimeu aquest llibre us recomano la visita d’aquesta ciutat, en especial, durant les festes de St. Joan.
“Campos de Castilla” mític!!! sí que va ser una de les meves lectures obligatòries a l’Institut