Manresa, Kim. Un riu d’esperança. Barcelona: Edicions 62, 2007
Kim Manresa és un dels millors fotògrafs europeus (d’un dels millors barris barcelonins, el de Sant Andreu, i que no se m’enfadi ningú…). Des de molt jove es va interessar per la fotografia social, realitzant reportatges sobre les càrregues policials durant la transició espanyola. Des del 1985 és un dels fotògrafs de La Vanguardia.
A banda de fer barri, vaig conèixer l’obra de Kim Manresa ja fa uns quants anys a través del seu llibre El día que Kadi perdió parte de su vida. Les fotografies de la Kadi, una nena de quatre anys riallera i expressiva que és sotmesa a l’ablació em van robar el cor.
Pel reportatge de la Kadi, publicat el 1997 i que denunciava la pràctica de la mutilació genital femenina, Kim Manresa va guanyar la Medalla de Plata de Fotoperiodisme de la Society of Newspapers Design dels EUA, el premi Visa d´Or del Festival de Fotoperiodisme de Perpinyà, el Premi Godó de Fotoperiodismo i el Premio de Derechos Humanos de la Semana Internacional de Fotoperiodismo de Gijón, i ha estat finalista del premio Ortega Gasset de Fotoperiodismo. L’agència Associated Press l’ha seleccionat com un dels cent millors reportatges del segle XX.
En Un riu d’esperança Kim Manresa recull una mostra gràfica de les experiències viscudes durant els anys que ha acompanyat a la ONG Pallassos Sense Fronteres en els seus viatges a diversos campaments de refugiats en zones de conflicte bèl·lic.
Si algú em preguntés què m’ha captivat d’aquestes fotografies, sens dubte respondria “el somriure dels infants”. Trobareu de tot tipus: somriures d’emoció davant l’arribada dels pallassos als campaments; somriures neguitosos perquè l’espectacle és a punt de començar; somriures tímids abans d’atrevir-se a lluïr un nas vermell… somriures meravellosos que per un moment fan oblidar que aquest és un llibre de denúncia social.
Pallassos Sense Fronteres (PsF) té com a missió principal millorar la situació emocional dels infants en situació de conflicte, tot implicant les comunitats on viuen. El seu fundador és el pallasso Tortell Poltrona.
Una de les últimes expedicions de PsF ha estat al camp de refugiats de Choucha (Tunísia), en la frontera amb Líbia, de la qual han fet un bloc on expliquen el seu dia a dia.
Si voleu conèixer una mica més sobre la feina del Kim Manresa, aquí teniu un parell d’entrevistes que li van fer amb motiu del fotoreportatge de Kadi i d’una exposició sobre la seva tasca amb Pallassos Sense Fronteres.
A mi també em va impactar el reportatge sobre la Kadi, hi ha imatges que no me les puc treure del cap …
Sincerament quan es veuen fets com aquests tan greus contra els infants es perd una mica la fe en l’ésser humà. Sort per altre banda que tenim els PsF que ens tornen a conciliar amb l’esperança i quina millor imatge de l’esperança que el somriure d’un nen…
Uff, no tinc paraules per descriure el que em va provocar veure les fotos del llibre de la Kadi, són aquelles imatges que tot i ser molt dures un no pot deixar de mirar en part per la incredulitat que li provoquen i perquè a vegades costa creure el que s’esta veien.
Totalment d’acord amb vosaltres. I el que més m’agrada d’aquest llibre “Un riu d’esperança” són les fotografies que capten l’emoció dels infants.
La sonrisa cuesta menos que la electricidad y da más luz. 🙂
Ni amb pesigolles un té ganes de riure, ara per ara…
M’encanta Kim Manresa, la seva manera de plasmar les emocions humanes a traves de les seves fotografies, en aquest cas el somriure dels nens.
Prenc nota per poder veure la seva obra.
Moltes gràcies per la recomació.