Safranski, Rüdiger
Romanticismo, una odisea del espíritu alemán
Barcelona : Tusquets, 2012

 
Fa més de dos segles, alguns homes van advertir dels perills que comportaria l’excés en l’especialització i l’utilitarisme que a poc a poc s’imposava amb el creixement d’una classe burgesa que mirava el món sota el prisma del negoci. Eren els romàntics, successors d’un moviment previ, el Sturm und Drang (tempesta i ímpetu), que s’havia rebel·lat contra la racionalitat de la Il·lustració i reclamava una posició per a tot allò desconegut.

Els romàntics contemplaven amb tristesa com el misteri desapareixia en el nou món “útil” que es configurava davant ells. I és que el culte al treball que dóna sentit a l’existència i s’imposa per sobre de l’home mateix, l’explicació racional de cadascun dels racons de la vida, la necessària utilitat de les nostres accions, la configuració de l’home com a un animal productiu i eficient, tot això forma part d’un món que per a escàndol dels filòsofs i escriptors romàntics va començar a configurar-se fa al voltant de dos-cents anys.
 

Ja no es necessita el Nous d’Anaxàgores, les Idees de Plató, ni evidentment el déu dels cristians, la substància de Spinoza, el cogito de Descartes, el jo de Fichte o l’esperit de Hegel. L’esperit que viu en l’home no és una altra cosa que una funció cerebral, diuen els homes de l’època. Els pensaments es comporten amb el cervell com la mel amb el fetge i l’orina amb els ronyons.

 
En aquest llibre, Safranski ens explica com “l’abisme angoixant” d’allò que és viu, la força creadora de la naturalesa i de l’home, l’art com a expressió de l’energia creadora, la fosca voluntat de Schopenhauer, tot s’anirà esvaint en l’ordenat món de la utilitat. Al segle XIX, el misteri i els déus i aquell punt desconegut i inquietant que sempre havia acompanyat l’home desapareix quan l’existència sencera acaba per centrar-se en el treball. Així, “l’home és aquell que treballa i la societat és una societat del treball”.
 

 
El treball es converteix en un nou santuari, una espècie de mite que manté unida la societat. Herder, Schiller, Schlegel, Fichte, Novalis, E.T. A Hoffmann, Heine, Wagner, tots tenen alguna cosa a dir sobre aquest tema. Safranski ens porta a un viatge que recorre el pensament de més d’un segle, des dels seus orígens en el Sturm und drug fins a Nietzsche, qui, indignat davant la imatge de la gran màquina social que converteix a l’individu en una petita peça, reprèn el romanticisme dels seus predecessors i es rebel·la contra “els filisteus de la cultura”, que en honor del realisme, la sobrietat, la moderació i la comoditat han fet a l’home petit i l’han despullat de símbols, de misteri i de totes les “seves forces inquietants”.

El moviment romàntic ja advertia dels perills que implicava convertir l’home en una màquina sense cap misteri, entre ells, la creixent falta de sentit i transcendència que a poc a poc s’anaven infiltrant en tots els racons de la vida. Homes desproveïts precisament d’una de les qualitats que els identificava com a humans: la seva capacitat simbòlica, la força creadora que dóna lloc a l’art, a la literatura, a la música són expressions d’una capacitat que ens diferencia d’altres espècies. L’energia creadora i capaç d’omplir la vida de sentit i amor. “La gàbia d’acer de la modernitat es convertirà en un lloc agradable per romandre en ell”, deia Max Weber, “sobretot quan s’albira la recompensa d’obtenir una creixent participació en la riquesa social sempre que els homes es comportin adequadament”.

Safranski ens mostra la posició d’aquests pensadors i novel·listes davant la religió, la política, la revolució francesa, Napoleó, la pàtria, la cultura, la vida i l’art i ens desvela el gran secret del romanticisme: “romantitzar” per evitar el contrasentit que provoca una societat que comença la seva transformació cap a un total utilitarisme. El treball i el costum ompliran el buit que deixa l’absència de misteri provocada per la ciència. És la mort de l’esperit. Per a ells, el treball i el costum no proveeixen d’un nou sentit, al contrari, l’anul·len i provoquen a més “el gran badall”, el fatal avorriment i la necessitat d’estar constantment ocupats que caracteritza la nostra societat actual.

Els romàntics no es conformen: “detenir-se en un treball resignat i sense al·licient o en un port matrimonial i prohibir-se a si mateix tota altra sortida […] El romàntic parteix mentre els altres es queden”. Segons Hoffmann per ser romàntic “és necessari estar disposat a deixar-se sorprendre i cal acomiadar-se de judicis preconcebuts i costums en la manera de veure, ja que tot això estreny la mirada i amb especial intensitat converteix l’ordinari en realment ordinari”. Safranski descriu els romàntics com a artistes metafísics de la distracció que lluitaven contra “el gran badall” que produeix un món desencantat fins al nihilisme.

Diu Nietzsche: “Has de saber que aquest univers és el que pretén ser: una realitat infinita. No intentis devorar-ho confiant en la teva capacitat de digestió lògica”.

I és que per als romàntics “el món comença a cantar si es troba la paraula màgica”.