Si féssim una enquesta i preguntéssim quin és l’Instrument Rei del rock, segur que la guitarra elèctrica guanyaria el primer premi. La història de la guitarra elèctrica ha patit mutacions, girs i canvis espectaculars de la mà de grans innovadors, i amb cada canvi aquest enginy ha guanyat adeptes i amants al món sencer. Potser ningú a l’època moderna ha fet tant per portar la guitarra a nous territoris com Joe Satriani.

Satriani, alies “Satch”, és un dels virtuosos més reputats de la guitarra elèctrica moderna. I amb raó: Satch ha aconseguit amalgamar les tècniques més populars de la guitarra en un estil únic e inconfusible, on el virtuosisme enlluernant està sempre al servei del sentiment i del bon gust. D’aquesta manera, en els seus 30 anys de carrera Satriani ha provat de crear un univers en el qual el rock més directe i visceral pot conviure amb l’experimentació i el desig d’anar sempre un pas més enllà. Les dades parlen per si mateixes: 13 nominacions als Premis Grammy més de 10 milions de discos venuts a tot el món.

La fórmula guanyadora de Satch combina el virtuosisme modern (en forma de solos impossibles i de tècniques d’acompanyament avançades), els sons processats de guitarra, i l’ús d’harmonies i de melodies simples però evocadores: una barreja que fa que les cançons siguin accessibles no només pels fans de la guitarra sinó per a qualsevol amant de la música que no tingui gaires prejudicis quant a estils musicals.

Aquest enfocament va provar el seu atractiu amb el mític disc Surfing with the Alien, de 1987, l’àlbum de Satriani que més ha venut i que més ha fet per a establir la reputació del guitarrista. Satriani ha continuat fent música elaborada, canviant i sorprenent des de llavors, i com a mostra aquest disc que us presento, el darrer de moment de la seva dilatada carrera: Shockwave Supernova.

Satriani, Joe
Shockwave Supernova
Gütersloh : Sony, p. 2015

A Shockwave Supernova, quinzè disc d’estudi de la seva carrera, Satriani torna a reinventar-se: a les seves familiars capes de contundència, s’afegeixen altres textures més atmosfèriques, amb sons que s’acosten als recursos utilitzats per bandes de post-rock. Aquesta combinació dóna moments molt destacables, com la bella balada Stars race across the sky.

Amb una sensibilitat semblant, però amb més empenta, trobem If there is no heaven:

Per norma general, les cançons de Shockwave Supernova han perdut l’agressivitat rockera del Satriani d’altres àlbums. Segurament aquesta és una progressió lògica de la música de Satriani, donada la seva tendència a defensar la importància de la composició i la melodia per sobre del virtuosisme. Però això no vol dir que la música de Satriani hagi perdut ferocitat, ni de bon tros. Com a mostra tenim On Peregrine Wings, un dels temes de l’àlbum on Satriani mostra el seu gust per les sonoritats o motius de la música de l’Orient Llunyà.

Un altre exemple que Satriani potser ha apaivagat la intensitat del seu foc rocker, però no ha perdut múscul: el tema que dóna nom a l’àlbum, tot un míssil ple d’una força controlada:

Al disc també hi ha espai per a cançons més relaxades i juganeres, com Crazy Joey, Scarborough Stomp o A Phase I’m Going Through. I per arrodonir el conjunt, trobem temes més directes i rockers com Cataclysmic, i fins i tot composicions més orientades a la fusió, com Keep on Movin.

Tot plegat, Shockwave Supernova és un disc excel·lent que posseeix les millors virtuts d’un mestre del rock modern. Qui sap amb què ens tornarà a sorprendre el gran Joe Satriani…