Spirit - Twelve dreams of Dr. Sardonicus

Spirit - Twelve dreams of Dr. Sardonicus

Spirit
Twelve dreams of Dr. Sardonicus

Austria : Sony, cop. 1996 [Ed. orig. 1970]

 
Un padrastre i un fill que toquen junts a una banda, un jove Jimi Hendrix abans de fer-se famós, una acusació de plagi a Led Zeppelin i un al·legat ecologista. Tot això té a veure amb la història de Spirit, però comencem des del principi.

Un precoç i joveníssim Randy Craig Wolfe, que ja apuntava maneres amb la guitarra, es va traslladar de Califòrnia a Nova York el 1966 amb la seva mare i el seu padrastre Ed Cassidy, un reconegut bateria de jazz que havia tocat amb Rising Sons (el projecte en comú de Ry Cooder i Taj Mahal). Aquell estiu Randy va conèixer a un tal Jimmy James, que el va convidar a formar part de la seva banda Jimmy James and The Blue Flames. James no era altre que el gran Jimi Hendrix i diuen que va ser ell qui el va batejar amb el sobrenom de Randy California per distingir-lo d’un altre membre de la banda que es deia Randy Palmer (batejat com Randy Texas). Hendrix va decidir marxar al Regne Unit de la mà de Chas Chandler (baixista de The Animals) per formar la Jimi Hendrix Experience i va oferir a Randy acompanyar-lo, però aquest només tenia 15 anys i no va poder acceptar l’oferta.

Un any després, el 1967, la família tornava a Los Ángeles. Allà Randy va recuperar el seu projecte de formar una banda amb els seus amics Mark Andes i Jay Ferguson i amb l’ajuda del teclista John Locke i el seu padrastre a la bateria van fundar Spirit Rebellius, acortant després el nom a Spirit. El productor Lou Adler (Carole King, The Mamas & The Papas) es va fixar ràpidament en ells i el 1968 publicaven el seu debut homònim amb Ode Records, que incloïa senzills sorprenentment creatius com Mechanical world:

En aquest vídeo els podeu veure en una aparició televisiva interpretant el tema Fresh garbage:

La banda, que tot i el seu esperit rock mostrava una clara orientació cap al jazz, cridava l’atenció pel vincle familiar entre Randy i el seu padrastre (de fet, el seu segon treball editat a finals d’aquell mateix any es deia The family that plays together). Cassidy, a més de per la diferència d’edat amb la resta de membres, destacava també pel seu look amb el cap rapat i sempre vestit de negre.

El 1968 Spirit va anar de gira acompanyant a Led Zeppelin. Robert Plant i Jimmy Page havien quedat fascinats amb el debut de la banda i durant els concerts acostumaven a fer una versió de Fresh garbage. Tres anys després, el 1971, Led Zeppelin publicava un dels seus temes més famosos, Stairway to heaven. Un dels trets més característics de la cançó és la seva introducció instrumental, que sospitosament recorda a un altre tema instrumental, Tarsus, que Spirit havia inclòs al seu debut discogràfic. Page sempre ho va negar, però durant anys s’ha mantingut el dubte de si realment es tracta d’un plagi o de simple casualitat, mentre els membres de Spirit es mostraven ambigus a l’hora d’acusar directament a la banda. No va ser fins al 2004 que el representant del ja difunt Randy California, compositor de Taurus, va denunciar-ho públicament. Finalment un jutge de Los Ángeles ha admès la demanda aquest any i haurem de veure com acaba el tema. De moment podeu jutjar vosaltres mateixos escoltant els dos temes:


Tornem ara el 1970. Després d’haver publicat un tercer àlbum (Clear), la banda abandona Ode Records i passen a la nòmina de la multinacional Epic Records. A finals d’aquell any veu la llum el seu quart i més ambiciós treball, Twelve dreams of Dr. Sardonicus. Aquest títol tan estrambòtic fa referència a la pel·lícula de terror de William Castle Mr. Sardonicus (1961), sobre un home al qual intentant robar un bitllet de loteria del cadàver del seu pare li queda la cara desfigurada amb un somriure grotesc. La producció de David Briggs (recomanat per Neil Young, amic de la banda) va ser determinant per a un treball on tots els membres van posar tota la carn a la graella, fins i tot amb Randy California lesionat durant les sessions de gravació per una caiguda muntant a cavall. Es tracta d’un àlbum conceptual entorn de la fragilitat i complexitat de l’existència humana, que es fa evident en les lletres de cançons com Animal zoo.

Els temes s’encadenen amb interludis instrumentals i hi ha una profusió d’efectes sonors amb un tractament electrònic inusual a l’època, que inclou innovacions com l’ús del sintetitzador Moog modular. El disc és un viatge per diferents estils i influències, del so acústic d’una balada folk, al rock àcid ple de riffs de guitarra o les improvisacions instrumentals del jazz. Trobem alguns dels seus temes més accessibles (Mr. Skin, Morning will come) i també d’altres més experimentals (Love has found a way, Space Child). Però, tot i el que pugui semblar, la seva disciplina musical els converteix en una de les bandes menys psicodèliques de la costa oest.

Sens dubte, una de les joies de l’àlbum és Nature’s way, amb un missatge ecologista (It’s nature’s way of telling you something’s wrong) i una melodia impecable i commovedora, guarnida de jocs vocals i els timbals d’Ed Cassidy.

Twelve dreams of Dr. Sardonicus, però, va ser el seu darrer gran àlbum. Només va arribar al lloc #63 de la llista Billboard 200 i una sensació frustrant es va apoderar dels membres del grup, que tenien moltes esperances en aquest treball. Andes i Ferguson abandonaren el grup per formar una altra banda de hard-rock (Jo Jo Gunne) i Randy California decidia emprendre una carrera en solitari -el 1972 editava el seu debut Kapt. Kopter and the (Fabulous) Twirly Birds-. No obstant, com altres discos de la seva època, el reconeixement vindria anys més tard i el 1976 aconseguia el disc d’or. Cassidy i Locke van mantenir la banda reclutant nous membres i editant més àlbums, amb diverses anades i vingudes dels exmembres fins al 1997, quan Randy California va morir a Hawaii fent surf amb el seu fill.

Aquí podeu veure a Randy California en una de les reunions del grup per la gravació de l’àlbum en directe Spirit of ’84, on revisitaven temes dels seus inicis com aquest I got a line in you, inclòs al seu disc The family that plays together (1968).

4 Comments

  1. Molt bona entrada, Alberto. Amb les línies inicials ja vas aconseguir que m’enganxés. I és que la història de la música està plena de moments deliciosos, com aquests que ens expliques, i que val la pena de descobrir (o “redescobrir”). Quina banda tan original i quina pèrdua tan absurda. Felicitats, doncs!

    • Gràcies, Arnold! Totalment d’acord en reivindicar una banda de gran qualitat i desconeguda per molts.

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.