Si bé de terra n’hi ha poca, a Terramar (Earthsea en l’original anglès), sí és cert que s’hi troba màgia. És aquest un món format per un munt d’illes i arxipèlags distribuïts en un oceà que ho abasta gairebé tot. És un món habitat per diversos pobles, molts costaners, d’homes i dones que viuen en cultures preindustrials. On trobem mags, fetillers i bruixes; on es canten gestes i poemes d’herois passats i passats mítics; on trobem dracs; on tot es connecta per les lleis de la natura i la paraula, per les lleis dels vius i dels morts…
Un mag de Terramar es publica per primer cop l’any 1968, amb il·lustracions de Ruth Robbins, un encàrrec editorial per a Ursula K. Le Guin d’escriure una novel·la juvenil; podríem debatre a propòsit de què fa que un llibre sigui juvenil i, en tot cas, els últims llibres de Terramar no són fàcilment classificables com a tal. Però, polèmica apart, què trobem al primer llibre?
El primer que trobarem és un mapa, element que s’ha convertit en clàssic de molts llibres de fantasia. Un mapa ple d’illes creat per la pròpia Le Guin que allunya aquest món de territoris i continents reconeixibles (com a molt, podem pensar en Oceania, però a Terramar no hi ha cap gran continent). El primer llibre ens presenta en Ged, si bé quasi tothom el coneixerà com Esparver (Gavilán en castellà, Hawksparrow en anglès). Quasi totes les persones tenen més d’un nom. En Ged, de nen, té el nom de Duny i després serà l’Esparver, però quan un mag li dona el seu nom real esdevé Ged. Com que el nom real de les coses dona poder sobre elles, una persona no ha de compartir el seu nom veritable, així serà reconegut com a Ged per poques persones.
El coneixement del nom real de les coses com a font de coneixement o de poder remet a tradicions místiques, com les de la Càbala, o a contes populars com els de Rumpelstilzchen, per posar dos exemples. Le Guin ens dirà que remet al llenguatge de la creació on “el nom és la cosa”, en una atribució quasi platònica. És un funcionament màgic que podrem reconèixer més tard a obres populars de fantasia com al Cicle del Llegat de Christopher Paolini o a la Crònica de l’Assassí de Reis de Patrick Rothfuss.
De ben petit, en Ged mostra un gran potencial per a la màgia i acabarà sent instruït pel mag de la zona. La supèrbia del jove estarà a punt de desencadenar una tragèdia i el seu mestre el farà escollir entre continuar amb ell i anar a l’illa de Roke, on es troba l’escola de mags. Triarà l’escola.
L’estança a Roke marcarà un punt d’inflexió en la vida del protagonista. Sense voler desvelar gaire, el poder, la rivalitat, l’orgull i la inconsciència faran que Ged realitzi una invocació que escapa del seu control i marcarà el seu futur.
L’escola de màgia, una localització cabdal en la vida de Terramar, és una invenció de Le Guin que tindrà influència a diferents acadèmies com la Universitat Invisible de Discmón, de Terry Pratchett, o l’escola de màgia de Hogwarts, de J. K. Rowland, per tornar a posar dos exemples.
La novel·la explica així la vida d’un jove mag, poderós, de qui ja al primer paràgraf Le Guin ens diu “… l’home amb el nom d’Esparver que, en la seva època, va arribar a ser tant senyor de dracs com Arximag”. És la història del seu aprenentatge, màgic i personal, i de com afrontar els propis dimonis. En definitiva, una Bildungsroman, una novel·la de formació que segueix el patró del viatge de l’heroi en una narrativa clàssica.
No espereu grans batalles, herois totpoderosos, sortilegis espectaculars. El cicle de Terramar ens dona a conèixer un món propi i complex que es transforma poc a poc amb els anys i el protagonisme de Ged va cedint pas a altres personatges igual d’importants, com la Tenar al següent llibre: Les tombes d’Atuan (1971). Una jove sacerdotessa de les Terres de Kargad, un indret a l’est de Terramar aïllat i temut, habitat per una cultura que menysprea la màgia, antagonista a més de la resta de pobles.
El desenllaç d’aquesta primera trilogia ens el trobem a La costa més llunyana (1972). On Le Guin li dona a Ged un enfrontament transcendental.
Ursula Le Guin. Photo by Marian Wood Kolisch (Creative Commons)
Però Terramar esdevindrà molt més que això. Les primeres històries ubicades en aquest món màgic les trobem al llibre de relats Les dotze direccions del vent (1975), una recopilació de 17 relats que recull històries diverses de Le Guin. Són La paraula d’alliberament i La regla dels noms, escrits l’any 1964, i on ja posa les bases de l’equilibri entre el món dels vius i dels morts i el vincle de la paraula i la màgia.
És una bona manera d’entrada a aquest món de fetillers i dracs, a aquesta terra i la seva història, sovint descrita amb un toc de faula. A més, Les dotze direccions del vent conté altres històries de fantasia i ciència-ficció excel·lents.
Aquesta primers tres llibres del cicle de Terramar tenen molts punts remarcables. Un mag de Terramar es publica una dècada després de El Senyor dels Anells de J. R. R. Tolkien, el gran referent de l’alta fantasia. Le Guin no amagava la seva influència i admiració per aquesta novel·la però, a diferència d’altres imitacions i derivats, troba un paisatge propi on ubicar les seves històries. I, tot i el classicisme, trenca estereotips poc a poc: la major part dels personatges, protagonista inclòs, són negres o de pell fosca; la màgia es basa, literalment, en les paraules; no hi ha personatges completament bons o dolents; i els personatges femenins reclamaran gradualment la seva importància en aquest món fantàstic.
No hi ha una mitologia de déus poderosos o una religió forta ni unitària. La ideologia subjacent, molt lligada a la màgia, té inspiració en el taoisme, una tradició espiritual xinesa que Le Guin apreciava de forma personal. Com s’ha dit, la idea d’equilibri natural i personal serà cabdal per comprendre les lleis de Terramar.
Els següents tres llibres: Tehanu (1990), Contes de Terramar (2001) i L’altre vent (2001) mostren una evolució important. Són llibres de maduresa per als protagonistes, amb un qüestionament implícit sobre què significa ser heroi i heroïna. Els pròlegs i epílegs escrits per Le Guin a les diferents publicacions expliquen els canvis que els pas dels anys, tant al món real com a Terramar, van produir dins la història.
A Contes de Terramar, Le Guin inclou Una descripció de Terramar on desgrana pobles, història i màgia de manera metòdica i ens ajuda a endinsar-nos i comprendre més el funcionament del món, junt amb els relats del llibre. I escriu, en relació al canvi que suposa la seva segona trilogia, “Per descomptat que he canviat al llarg dels anys que han passat des que vaig començar a escriure sobre Terramar, com també ha canviat la gent que llegeix els llibres. Totes les èpoques són èpoques de canvi, però la nostra és una de transformacions massives, ràpides, morals i mentals…”. Amb Tehanu comença una transformació gradual del món que coneixíem, conseqüència de fets i decisions anteriors, on els personatges que vam conèixer al principi ja són adults madurs. On les dones prenen rellevància en un món de màgia dominat per homes, on comença a ser una història coral.
Le Guin encara escriurà dos relats més ambientats a Terramar: La hija de Odren (2016) i Luz de hogar (2018), que es pot veure com un petit epíleg que lliga amb el principi del cicle. Es poden trobar a Los libros de Terramar. Edición completa ilustrada, amb il·lustracions de Charles Vess.
Barcelona: Raig Verd Editorial, 2022
Le Guin dona molta importància als seus personatges a totes les seves obres. La influència del seu pare antropòleg i la seva mare escriptora és palesa en la descripció de moltes societats que presenta a les seves novel·les. Les seves postures anticolonialistes, ecologistes, feministes, es poden llegir de forma implícita en moltes de les seves històries. La invenció de nous mons, de fet, li permetia explorar, i qüestionar, diferents relacions humanes.
“Pensar que la ficció realista és per definició superior a la ficció imaginativa és pensar que la imitació és superior a la invenció”, escrivia Le Guin a La pregunta que em fan més sovint (dins la recopilació L’onada a la ment). Gran part de la seva obra es mou dins la fantasia i la ciència-ficció. Sens dubte, Terramar és el seu món més famós dins la fantasia, una influència important per a autors posteriors; així com el cicle Ekumen (o Hainish) és el seu univers més famós i complex dins la ciència-ficció, però això és una altra història.
3 Comments
Ursula K. Le Guin és una escriptora per revisitar de manera habitual. La seva obra és d’una gran qualitat.
Molt interessant com se’ns presenta aquesta gran autora en l’article.
Interessant, prenc nota. He llegit llibres de l’Úrsula que parlen de planetes estranys que em van captivar com ara els de La mà esquerra de la foscor o Els desposseïts, però aquest cicle, amb la presència de la màgia, sembla diferent.