González Ledesma, Francisco. Peores maneras de morir. Barcelona: Planeta, 2013

Hi ha polis bons, hi ha polis dolents, i Méndez.

La darrera (caldrà veure si també última) novel·la de Francisco González Ledesma ens porta al seu genial inspector en una trama de tràfic de dones. I això que a Méndez li ordenen i li repeteixen i l’exhorten a no investigar, però no pot deixar de fer-ho. Quan les víctimes són dones o nens Méndez no perdona, el primer és la víctima, però per la llei sembla que les víctimes estiguin en el darrer lloc.

Tenim un Méndez en un barri que cada cop reconeix menys. L’antic Poble Sec i el barri Xino de Méndez tenen molt poc a veure amb aquests barris d’ara on una immigració cada cop més llunyana conviu amb els que van de modern, i bars de disseny prenen al lloc als que servien “orujo con mosca” i gloriosos conyacs de barril posaven a prova els més agosarats o desesperats bevedors. No són només aquests barris, és una Barcelona tota que se li va fent estranya per moments, però que ell es mira amb uns ulls que saben que els carrers tenen l’ànima de la gent que hi viu i que hi passeja i que somia, uns ulls plens de lúcida tendresa.

I tenim l’humor, una novel·la de Méndez necessita el seu humor i els seus diàlegs, com per exemple aquest de Méndez amb el seu superior:

-¡Me cago en la puta, Monterde!
-¡Me cago en la puta, Méndez!
-Suerte que nosotros dos somos personas bien educadas.

Francisco González Ledesma va tenir seriosos problemes de salut, just quan aquesta novel·la anava més o menys per la meitat, i acabar-la ha estat tot un repte. Per això deia al principi que potser no hi haurà més novel·les de Méndez, espero que sí.

Centrant-nos amb la novel·la té tot allò que s’espera d’una bona novel·la de Méndez, si n’heu llegit alguna, ja sabeu què vull dir, si no n’heu llegit cap i us esteu preguntant si aquesta seria una novel·la per començar, la resposta és SÍ.