Tyler Durden

El Castell de Montjuïc acollirà el 15 d'octubre concerts, debats, monòlegs teatrals i també hi haurà rutes literàries i musicals.

Quan un personatge ens arriba no podem evitar preguntar-nos que se n'haurà fet un cop tancat el llibre. Al nostre cap aquell personatge està ben viu i voldríem saber més. Normalment molts autors quan acaben un llibre l'acaben i en el següent no hi ha res de l'anterior, és una opció legítima, però també hi ha altres opcions: per exemple Irvine Welsh. els seus llibres dibuixen un univers, personatges d’un llibre apareixen en un altre...

Abans que ningú em protesti pel títol, ser president de la Generalitat és un títol que no es perd quan es deixa el càrrec, per tant és correcte dir-li president encara avui. Excepte pels de Girona (d’on era alcalde) Carles Puigdemont era pràcticament un desconegut quan Artur Mas va fer un pas al costat (forçat per la CUP) i el va proposar com a president de la Generalitat, i així es va superar el bloqueig al parlament...

Quan Jaime Martín va començar Las guerras silenciosas, segurament no tenia clar que estava obrint un meló. Aquell llibre sobre la mili del seu pare a Ifni i l’Espanya dels darrers anys 50 el va portar a recular una mica més. En aquella reculada va explicar la història de la seva àvia, i la guerra civil i la postguerra a Jamás tendré 20 años. En alguna entrevista ja comentava que el seu editor li deia que tocava tancar la trilogia...

En molts àmbits de la vida es diu o s’aplica (o ambdues coses) allò de: 'a rey muerto, rey puesto'. En el món editorial això vol dir que quan un filó s’ha esgotat cal anar cap al següent, i si un filó ha resultat ser una mina cal estar ben segur d’escurar i no deixar res. Això s’està fent amb Roberto Bolaño i tot el que va deixar escrit, també amb el que considerava que no estava llest per publicar-se.

Algú va tenir la feliç idea de presentar a Hernán Migoya i a Daniel Sallés (fill de Manuel Vázquez Montalbán), i a partir d’aquí es van moure les coses, van creure que un còmic de Carvalho seria una gran idea. Aquesta idea va agradar a Norma Editorial que no aconseguia trobar un dibuixant que els convencés fins que el mateix Hernán Migoya va suggerir el nom de Bartomeu Seguí.

Aquestes quatre novel·les demostren (si és que cal demostrar-ho) que parlar de les dones com a sexe dèbil no és només ofensiu, és directament mentida. Les noies, quan s’hi posen, poden tant o més que qualsevol home i aquests quatre exemples no deixen cap dubte. Aquesta selecció seria més rodona si els llibres a més a més fossin escrits per dones, només ho són en el 50%, tampoc està malament. Les protagonistes són noies dures, no tenen una vida fàcil...

La veritat primer: Àfrica és enorme, immensa, variada, font de mitologies, de misteris, un lloc fascinant i meravellós del qual no en sabem pràcticament res. Així que no cal que em digueu que no tinc ni idea de què parlo (no la tinc) o que això no és literatura africana...

Dies estranys, molt estranys, però si la literatura serveix per a alguna cosa és per viure altres vides i, poc o molt, situacions semblants a aquesta, ja que són matèria de literatura, tant la més pulp com la més seriosa.

En aquest bloc ja s’ha parlat del “noruec boig aquest” (una manera afectuosa de dir-li), en aquesta entrada o aquesta altra. Abans d’aquest llibre la sèrie La meva lluita ja duia 5 volums, 5 volums al voltant de les 500 pàgines cadascun.

És possible que el nom de David Simon no us digui res, però si explico que es tracta d’un dels responsables de The Wire és molt possible que la cosa canviï. La sèrie The Wire apareix a pràcticament qualsevol llista de les millors sèries,

El nom de Joaquim Aubert Puigarnau possiblement no us diu res, però si dic que estic parlant de l’artista també conegut com a Kim la cosa ja canvia una mica. Nascut a Barcelona el 1941,