Quan el més semblant a una carta que ara escrius, és un missatge de text de més de 140 caràcters…

I quan creus que l’única carta que escriurà la teva descendència, serà la Carta als Reis Mags…

Faré un breu recordatori de l’existència d’un subgènere literari anomenat gènere epistolar. (En literatura, relatiu o pertanyent a les cartes o lletres. Font: DIEC2)

Escriure una carta, a mà, sobre paper, esdevingué en el passat un acte íntim adreçat de manera directa (i entregat de forma indirecta) a un destinatari sovint llunyà, en tot cas, absent. Plasmada en una o vàries pàgines quedava comunicada una vivència, una reflexió o l’expressió d’un sentiment amb un testimoni de paper tangible. La carta, o conjunt de cartes ja que sovint demanava implícitament una resposta, construïa una comunicació escrita personal entre dues o més persones que acceptaven les regles de temps i claredat que exigia cada missiva. Aquesta pràctica escriptural s’ha transformat molt en els últims anys, per no dir que quasi ha desaparegut.

Tota carta, amb un estil personal (si no és burocràtica), però sense necessitat de vulgarismes, reclama una estructura pròpia. Si bé no té per què posseir tots els elements que la fan recognoscible, sí els presenta amb un ordre concret: una capçalera i una salutació inicial, un primer motiu a mode de presentació, un cos i una cloenda, un comiat o salutació final, una firma i una postdata (o postscriptum)…

En altres circumstàncies, podria haver començat amb un Benvolgut lector o Benvolguda lectora però, a part de semblar pedant, aquí no seria correcte. Així que sense més preàmbuls, sobre què estic escrivint?

El gènere epistolar és estrictament aquesta correspondència recollida entre persones, no necessàriament escriptores, que posteriorment es publica de forma oberta, a l’abast de tothom. I aquesta invasió de la intimitat, perquè ho és, acceptada o no per qui la va escriure, ofereix sovint als lectors un apropament singular a l’autor o autora.

Recordo la Carta al pare de Franz Kafka, una carta mai entregada al seu destinatari, on l’escriptor verbalitza una angoixa i una afecció que a les seves històries són implícites. O les Cartes a un jove poeta de Rainer Maria Rilke, on no només dona consells al llarg d’una desena de cartes, sinó també reflexiona sobre la poesia, la literatura i l’art en general. O les Cartes a un amic alemany, d’Albert Camus, que escriví a les acaballes de la Segona Guerra Mundial i conté reflexions personals tan contundents com “estimo massa el meu país com per ser nacionalista”.

El servei de correspondència, o mètodes afins, s’utilitza pràcticament des que existeix l’escriptura, però es popularitza gràcies a l’alfabetització de la població que és conseqüència de transformacions en la societat, canvis aportats per l’educació il·lustrada; i es beneficia de les millores en els mitjans de comunicació que la revolució industrial produeix. És així que esdevé popular entre els segles XVIII i XX, s’ha de dir que majoritàries entre les classes benestants, principalment a l’anomenat primer món, i es publicaran sobretot les dels anomenats homes il·lustres.

Aquesta raó fa que hi hagi filòsofs que mantenen correspondència per explicar o discutir idees; o que vulguin utilitzar aquest format, diríem avui, com a opció editorial, a mode de carta adreçada al lector. Així trobem les Cartes sobre la moral de Descartes, les Cartes sobre el mal de Spinoza, les Cartes filosòfiques de Voltaire o les Cartes sobre l’educació estètica de l’home de Schiller, per posar quatre exemples.

És obvi que no només la distància separa les persones, més enllà de les dificultats en la comunicació per esdeveniments o accidents naturals, a la història abunden les situacions on persones, comunitats o estats sencers es distancien, s’aïllen o s’enfronten els uns amb els altres. Les cartes, si arriben, esbiaixades, censurades o reescrites, mostren l’intent de comunicació dels individus malgrat les dificultats i sovint la necessitat d’expressar les conviccions, els sentiments o les situacions viscudes.

De Profundis, d’Oscar Wilde, és una llarga carta reflexiva i visceral per igual que l’autor escriu des de la cel·la al seu estimat Bossie. Cartes des de la presó, de Nelson Mandela, constitueix una reafirmació contínua d’ideals al llarg de diferents cartes escrites durant més de vint anys de captiveri. A Cartes des del front, Eloi Vila fa una recopilació d’una vintena de cartes i escrits personals de testimonis directes de la Guerra civil espanyola. En relació, podeu trobar una mostra extensa a l’article Crònica de l’antifranquisme.

I a Cartas desde Iwo Jima del General Tadamichi Kuribayashi de Kumiko Kakehashi, l’autora fa un retrat històric d’un dels moments més cruents de la guerra del Pacífic a la Segona Guerra Mundial a partir de les cartes d’un general japonès.

La carta no sempre ha de ser de caràcter realment personal; l’epístola, la carta general, també té la seva tradició formal. A la tradició religiosa cristiana, al Nou Testament l’epístola és la carta d’un apòstol dirigida als fidels. I d’aquí deriva l’encíclica papal.

És una forma també emprada amb la Carta dels Drets fonamentals de la Unió Europea, redactada a l’Oficina del Parlament Europeu l’any 2000. En teoria, una carta adreçada a tota la ciutadania de la Unió Europea i que s’emmiralla en la Declaració Universal dels Drets Humans consensuada a París per l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 1948.

S’ha escrit sobre el gènere epistolar, s’han posat alguns exemples, però el llistat podria ser molt més extens o anar molt més enrere en el temps; es conserven cartes reials de l’Edat mitjana, correspondència de la família Borja al Renaixement… I no obstant això, encara no he afegit cap títol femení, reflex d’èpoques passades, s’ha de dir que se n’han editat menys. Trobem per exemple Cartes sobre Suècia, Noruega i Dinamarca de Mary Wollstonecraft, en realitat literatura de viatge, un dels últims treballs d’aquesta pionera escriptora anglesa. Cartas de amor a Susan d’Emily Dickinson és una combinació de correspondència i poesia, mostra d’una llarga relació íntima. Cartas de África i Cartas desde Dinamarca: correspondencia 1931-1962 de Karen Blixen són mostrari de vivències, reflexions, relacions i enyorances de l’autora al llarg de la seva vida.

I més a prop, trobem publicat Dins el tinter: correspondència femenina a Catalunya (1750-1900), recull de Carme Sanmartí, Montserrat Sanmartí i Caterina Riba, tot un recorregut històric i social.

Per acabar, només dir que s’ha diferenciat aquí gènere de novel·la epistolar, tot un altre front extens i fèrtil d’escriptura de ficció en forma d’epistolari, que sovint es combina amb la forma del diari personal. Són clàssics del segle XVIII com Werther de Goethe, del XIX com Lady Susan d’Austen o Dràcula de Stoker, o del XX com Carta d’una desconeguda de Zweig, per posar només quatre exemples. Aquestes novel·les juguen amb les regles del format de la carta per vertebrar la seva història, o una part d’ella.

He recomanat alguns textos, segur que podria haver recomanat d’altres, segur que hi ha discrepàncies amb la selecció, podeu aportar la vostra recomanació com a resposta a aquesta publicació. Fins i tot, podríeu escriure una carta…