Lindo, Elvira. Lugares que no quiero compartir con nadie. Madrid : Seix Barral, 2011.
“Soy novelista, soy cronista de un periódico. ¿Sobre qué escribo cada semana? Sobre nada, escribo sobre nada, salgo a la calle y vuelvo a casa y escribo”. “Los ejecutivos de la tele no pueden entender que exista una comedia sin argumentos; no les cabe en la cabeza que la vida, a menudo, carece de argumentos, salvo que llegue la muerte para escribir un fin desconsiderado y definitivo”.
La periodista comparteix en aquest relat —tot i la paradoxa del títol— els indrets més significatius i emblemàtics de la ciutat de Nova York, des del seu “jo” més personal.
En un primer moment vaig pensar que em sentia força identificada amb molts dels pensaments que feien voltar el cap de l’autora, però després vaig concloure que no tenia gaire mèrit, ja que la seva veu narrativa aconsegueix una empatia molt directa amb el lector.
Els lectors som partícips de les vivències i inquietuds de l’escriptora i ens endinsem amb ella pels barris que coneix millor de la Gran Ciutat. Són especialment interessants, per als amants de la literatura, els racons que en el seu dia van recórrer autors com Salinger o Lorca.
El sentit de l’humor a què ens té acostumat l’autora és una constant al llarg de tot el llibre. La narració aconsegueix apuntar un somriure al lector en més d’una ocasió. La crònica és lleugera, àgil —tant que no voldries finalitzar el llibre— i plena de l’optimisme vitalista tan característic de Lindo.
El que en principi havia de ser un diari personal ple d’anècdotes i cròniques sobre la seva estada a Nova York s’acaba convertint, a més, en una guia “sui generis” de la ciutat. Transmet les ganes de gaudir i conèixer els diferents espais que s’allunyen dels suggeriments convencionals de les guies de viatge.
“Este libro es una trampa a mí misma: hablo de lugares que no me gustaría compartir con nadie, porque forman parte de mi vida cotidiana; no es una guía turística, pero ya se sabe, igual que el chismoso no puede evitar contar un secreto, el narrador cae siempre en el vicio de escribir lo que vive”.
Després de la lectura de Lugares que no quiero compartir con nadie —tal i com em va passar després de veure Manhattan de Woody Allen— m’entren ganes d’estar una bona temporada en aquella ciutat. De descobrir “els millors” bars, restaurants i racons, captant l’essència de Nova York. O millor encara, m’entren ganes d’agafar l’autora del braç i fer el baliga-balaga pels carrers, deixant-m’hi guiar sense presses, ni rumb predeterminat.
I és que tal i com recorda Elvira Lindo de Haulden Caulfield, el protagonista de El vigilant al camp de sègol: “Los libros que de verdad me gustan son esos que cuando acabas de leerlos piensas que ojalá el autor fuera amigo tuyo para poder llamarle por teléfono cuando quieras”.
Enllaços d’interès:
7 Comments
m’agrada molt la columna de l’Elvira Lindo a El Pais. I Nova York m’encantaria anar. O sigui, que m’apunto aquesta “guia turística” alternativa per quan vagi a la gran ciutat!
A mi també m’agrada molt l’E. Lindo i sóc una seguidora de W. Allen, segur que me’l llegiré!
Doncs, Xahrazad, segur que t’agradarà! És lleugera, a l’estil de l’Anna Gavalda, que sé que també has llegit coses d’ella.
Sí, Esther, jo també segueixo la columna i també el seu facebook…està molt bé!
Sempre és un plaer llegir a l’Elvira Lindo. És tot un luxe tenir una escriptora de tanta qualitat fent cròniques a Nova York i poder llegir-ho habitualment a la premsa. Van tenir molta sort de que el seu marit fos el director del Cervantes ja fa més d’un quinquenni!
Doncs sí, tot un luxe! De fet, Antonio Muñoz Molina va anar a la Biblioteca Jaume Fuster i va parlar sobre el seu llibre, tal i com va ressenyar Isidore Ducasse:
https://bibarnabloc.cat/2011/12/20/nada-del-otro-mundo-els-contes-de-munoz-molina/
Tant de bo l’Elvira també presenti algun llibre a les Biblioteques de Barcelona!
Està molt bé! L’he començat a llegir i s’agraeix que faci una visió personal de la ciutat que deu tenir més guies turístiques i pàgines de recomanació estàndards del món!