Standstill. Adelante Bonaparte
Spain : Buena Suerte,  DL 2010

No crec gaire en el destí així que es pot dir que aquest post ha sortit per casualitat, tot i que un seguit de coincidències em podrien haver fet pensar el contrari; m’explico: vaig anar a veure Standstill al Palau de la Música el dia 1 d’abril, al dia següent em trobo en un bar a Enric Montefusco (cantant del grup), dos dies després veig que formen part de l’exposició “Genius Loci” a la Fundació Joan Miró, el divendres de la setmana següent vaig al concert que Piti Elvira (el seu guitarrista) fa per presentar el seu segon disc en solitari, A pesar de todo, a Santa Coloma, i el mateix dia 8 d’abril Montefusco protagonitza una nova edició del Playlist – Live!. Bé, vaig pensar que, o eren senyals inequívocs que el destí em tenia reservat un espai perquè em fixés en ells i escrivís aquest post, o simplement, es tractava de simples casualitats.

De tota manera, el que no és casualitat és el gran moment en què es troba avui mateix el grup barceloní: amb una trajectòria ja consolidada (amb més de 10 anys de carrera i uns 7 discos editats), una progressió estilística ben marcada, i un univers i un estil propis i ben definits, que sembla haver arribat ja al seu cim, però que de ben segur traspassarà i amb escreix, vista la capacitat del grup per superar-se.

Lluny queden ja els dies de BCore, la discogràfica que els va fer créixer i que tants grups interessants va llençar i que van fer que el panorama hardcore nacional tingués tan bona salut. Amb ells van treure The Ionic spell (2001), Memories collector (2002); però Standstill van saber progressar i es van anar desmarcant d’un estil que limitava estilísticament un univers tan ric i tan particular i van prendre una decisió arriscada però decidida: van abandonar la llengua  amb la que donaven a conèixer el seu univers, l’anglès, i van adoptar el castellà com a vehicle per transmetre un discurs a partir d’ara més íntim, més personal, més sensible i progressivament menys agressiu…

Aquest canvi idiomàtic va arribar amb Standstill (2004), que va servir una mica de punt d’inflexió, ja que a partir d’aquest disc van anar pujant progressivament un esglaó en qualitat i popularitat i van posar les bases del seu so. En aquest sentit, el canvi més accentuat potser el trobem en el següent disc, Vivalaguerra (2006), un disc on ja hi ha un marcat contingut conceptual i que va arribar a ser considerat per la revista Mondosonoro el millor disc nacional de la dècada!

La culminació és aquest darrer disc, Adelante Bonaparte (2010), un disc arriscat des de la seva concepció: es tracta d’un disc conceptual format per 3 EP’s a mode de tríptic, que sumen 20 cançons en total, cadascun dels quals explica una part d’una història d’un personatge anomenat B. (segurament Bonaparte) i transmet un estadi d’ànim diferent, formant una mena de viatge en tres actes, o com ells l’anomenen: una faula circular.

El primer (I. Algunos recuerdos significativos de B.), sembla fer referència al passat, a la infantesa, i transmet un aire melancòlic i nostàlgic. El segon (II. B. pasa de querer comerse el mundo a esconderse en una pequeña parcela), transmet un estat més introvertit i fosc, com si fes referència a una etapa de joventut, confosa i dura, plena d’incertesa. El tercer (III. El corazón de B. despierta) ens porta un alè vital, com si el protagonista de la història despertés d’un malson i veiés un futur ple de llum i esperança on l’amor triomfés i hi hagués un retorn a la infantesa, tancant el cercle.

Per si aquest concepte no fos suficientment complex queda guarnit amb una pàtina musical plena de matisos, plena d’arranjaments instrumentals i vocals que fan que aquest sigui sens dubte el seu disc més ambiciós, fet que queda reflectit inclús en la manera de presentar el disc, ja que alternen el concert tradicional amb un espectacle escènic anomenat Rooom, que complementa el concepte general del disc i li serveix com a posada en escena.

Una recomanació personal: per gaudir i entendre tal complexitat musical i formal en la seva totalitat és preferible sentir-lo d’una tacada. Sí, ja sé que això pot ser excessiu i que atempta contra les regles bàsiques de la música actual, però és el que cal si el que busques és risc, coherència, qualitat i bon gust…i això no és fruit de la casualitat.