Campbell, Ross
Wet moon
Barcelona: Norma, 2007

Parlar d’aquesta sèrie com a còmic adolescent em fa una mica de mal als ulls. És un còmic sobre adolescents, és de suposar que el seu públic més directe seran adolescents, això està clar. Però si esperem trobar un còmic, previsible, pla, ple de tòpics… no ho trobarem, aquest còmic no és així, tampoc els adolescents.

He dit que no hi ha tòpics, faré una llista. Les noies protagonistes no semblen models, n’hi ha alguna que sí però en general tenen cossos normals, amb imperfeccions, panxa, quilos de més o de menys; en teoria estan estudiant, però tampoc estan molt motivades, estan desorientades, sense massa idea de cap a on volen tirar; i intenten, amb èxit relatiu, ser felices en un món que no és de color rosa.

Aquest còmic tot i estar situat en una universitat no és un còmic ple de festes, disbauxa, esportistes i altres, Wet Moon sembla ser una universitat si no de segona fila sí força anodina, lluny del mític Yale o Harvard, rea a veure amb la que podeu trobar en aquest llibre. Com a escenari és encertat, ja que és un bullidor de gent jove.

La protagonista principal, que no única, és Cleo. Ens adonarem que encara n’està del seu darrer xicot, i començarà a sortir amb Trilby, una de les noies de Wet Moon. Hi ha personatges lèsbics únicament, bisexuals, Cleo va i bé, no és l’única, aquest tractament desacomplexat del sexe és un dels punts forts del còmic. No es tracta de fer un manifest a favor dels drets LGTB, ni de fer el contrari, ni de fer un retrat basant-se en tòpics, tenim persones que s’enamoren de persones independentment del sexe. I tot i que Cleo comença a remuntar, també comença a tornar a ser la Cleo “dolenta” dels seus anys d’institut, a més a més a Wet Moon no tot és tan idíl·lic com pugui semblar. Hi ha alguna cosa fosca…

El còmic retrata molt bé el món caòtic i bipolar dels adolescents, un caos del qual se’n creuen salvades. Poesia, grups de rock, vestimentes gòtiques, tatuatges, piercings, còmics, passeigs i converses entre cigarretes (sí, fumen, ja he dit que no era un còmic per moralitzar ni donar exemple). Aquest còmic no “se l’agafa amb paper de fumar” amb temes que poden ser conflictius quan parlem de joves, i més en una societat amb rampells tan moralistes com la nord-americana. I això està bé, està bé que els cossos fugin dels cànons de bellesa més suats (i irreals) i que les relacions entre els personatges no siguin 100% previsible. No retrata unes adolescents ideals, però sí força reals, o almenys plausibles, que podrien ser reals. Que de vegades fan coses dolentes, estúpides o sense sentit o per pur impuls? Sí, i què?

Un apunt que he descobert buscant Ross Campbell al wiki: des de març de 2015 no es diu Ross, es diu Sophie, i és una dona transsexual. És un apunt, potser anecdòtic, però que també ens diu que quan retrata adolescents de sexualitat confosa no és un tema que li sigui del tot estrany, almenys en teoria, deixem-ho com anècdota.

Un còmic recomanable, per adolescents o no, i que fuig dels tòpics, i que parla de persones; un còmic una mica diferent i per sobre de tot: un bon còmic.