24 escriptors, 24 hores a la Rambla
Barcelona: La Campana, 1993
La Rambla de Barcelona és, per damunt de totes les coses que s’han dit d’aquest carrer esdevingut mite, un gran laboratori de la condició humana.
Potser per això, aquest sigui el lloc ideal perquè el ballarí i coreògraf italià Virgilio Sieni desenvolupi la seva teoria sobre l’art del gest a través de sis accions poètiques. Un espectacle que té com a escenari la Rambla i els seus voltants, i com a intèrpret no professional l’espècimen propi d’aquest hàbitat, el vianant anònim de la més variada procedència i peripècia vital.
Ara que de quasi tot fa ja vint anys, com diuen els versos que Gil de Biedma escrivia des del seu despatx abocat a la Rambla, us proposem la lectura d’un experiment literari realitzat entre les 7 del matí del 22 de maig del 1992 i la mateixa hora del dia següent. El lloc: el llarg balcó del primer pis de l’Hotel Internacional, davant del Liceu. Els protagonistes: 24 escriptors, un per cada hora del dia. L’objectiu: deixar testimoni presencial del pas d’una jornada pel carrer que no dorm mai. Si fa no fa, la interpretació coral d’un exercici que ja havia assajat el 1926 Josep Maria de Sagarra -potser qui millor ha explicat mai aquest indret- al seu article “Elogi de la Rambla”. El resultat: tantes rambles com narradors, perquè hi ha una Rambla per cada persona que la passeja.
No ens aturarem en cap de les històries intencionadament, perquè la Rambla és la gent i res més; els milers d’anònims que la pugen i la baixen cada dia per necessitat, per curiositat, per plaer o pel vell costum petitburgès de passejar amb l’únic objectiu de mirar i ser mirat. Com diu l’antropòleg Manuel Delgado al seu text del treball col·lectiu Guia secreta de la Rambla, un immens escenari on tothom és actor i espectador al mateix temps. Un espai que sobreviu lliurant una batalla entren allò que és inevitablement i el que volen que sigui. Un magnífic teatre de la farsa social on es representa, cada dia, el gran espectacle de la vida en sessió contínua.
5 Comments
A mi la Rambla que m’agrada, és la del matins de primavera. Després, emportar-me alguna cosa de Flors Carolina.
Doncs per mi la Rambla ha perdut l’encant i la essència i ha esdevingut un parc temàtic. Fa anys que no “ramblejo” i la travesso ràpidament tot esquivant turistes. Per sort ens queda la literatura que ens recorda el que fa molt poc encara podíem viure. Però em pregunto si la Rambla actual també tindrà qui li escrigui.
D’això que dius, Chelsea girl, és justament del que parlen alguns dels escriptors d’aquest llibre, ja fa vint anys. La majoria d’escrits del recull no tenen un to amable i lloador, tot just el que es fa avui quan s’escriu d’aquest espai. Però el que és cert és que el potencial literari de la Rambla fa que aparegui, en positiu o críticament, a la majoria de novel·les que tenen com a protagonista la ciutat de Barcelona. Com bé has dit: sort que ens queda la literatura!
Es cierto que los protagonistas de La Rambla ahora son los turistas, que no pasean, ni deambulan, sólo la recorren. Los vecinos de la ciudad hemos quedado muy desplazados o apenas visibles entre una multitud de turistas. Y es una lástima. Si lo característico de Madrid en el siglo XX son sus interiores, sus bares y tascas que aquellas películas que tanto denostaría la gauche divine barcelonesa supieron mostrar tan bien mediante su característica amabilidad y simpatía, campechanía provocada por el similar origen social de sus habitantes, gentes venidas del campo y dedicadas al “servicio”, lo que Barcelona mostraba era una ciudad mediterránea, que vivía en la calle, y en la que el hábitat lumpen era más patente, una urbe con mayores diferencias sociales y mucho más proclive a la chispa. No es por casualidad que en vez de las simpáticas comedias, escritores y cineastas barceloneses prefirieran el género policíaco.
Si Madrid aún conserva cierta bonhomía en sus locales, cabe señalar que el espacio público simbólico de la ciudad de Barcelona está seriamente deteriorado. No está de más recordar cómo era y observar lo que ahora es.
Comparteixo algunes de les teves afirmacions, Sigfrido. Però tant Madrid, com Barcelona, com qualsevol altre espai viscut, són canviants i totalment permeables als temps que els travessen. I a la Rambla, per a bé i per a mal, també li passa com al riu d’Heràclit.