Amb aquesta entrada no pretenc fer un estudi detallat de la generació Beat, però sí parlar d’alguns llibres dels seus autors, del que hi ha publicat per aquí, que no és pas tot.

Per aclarir el concepte i saber amb qui ens haurem de veure les cares tirem de la Viquipèdia:
 

La generació Beat va ser un moviment social i literari que va sotragar la societat nord-americana als anys cinquanta. El terme beat prové de “beaten down” (derrotat), reflectint la desesperació d’una societat afectada per la depressió econòmica, la Segona Guerra Mundial i l’amenaça de la bomba atòmica. Representà una nova manera d’entendre la vida, de rebutjar els conformismes socials, d’obrir la ment i el pensament a noves finestres de percepció. En la literatura de la generació beat destaquen autors com Jack Kerouac, Neal Cassady, Allen Ginsberg i William S. Burroughs, entre altres.

 
Una bona definició, jo afegiria la coincidència amb el jazz, concretament el bebop, la improvisació, deixar-se portar a veure on acabava tot buscant alguna mena d’epifania, i els escàndols, i el consum de substàncies. En aquest punt de consum van sobresortir dos noms, Jack Kerouac (morí completament alcoholitzat amb 47 anys) i William S. Burroughs (que va consumir segurament totes les drogues). I als anys 50 parlar de drogues de manera tan oberta tenia el seu mèrit.
 

 
El terme beatnik va sorgir com un mot despectiu fusionant beat i el final d’Spútnik, fixant-se en la tendència esquerranosa de tots els membres del grup, excepte Jack Kerouac. Van capgirar la literatura nord-americana, i de retruc gran part de l’occidental, un parell de llibres sobre la generació Beat serien Kerouac y la generación beat i La filosofia de la generación beat y otros escritos; des d’un punt de vista més memorialístic-literari també comptem amb el llibre Personajes secundarios: memoria beat, escrit per Joyce Johnson que hi va ser encara que normalment no se’n parli excepte com la xicota de Kerouac. Anem a veure què tenim dels autors Beat.
 

 
Neal Cassady, va aparèixer a A la carretera (era Dean Moriarty) de Kerouac i estava sempre que podia amb el beatniks. S’havia passat la joventut en reformatoris i ja d’adult saltava de cotxe robat a cotxe robat i de llit a llit canviant de dona com qui canvia de camisa. També va escriure, però en això no va sobresortir excessivament.
 

El seu primer terç de vida, o això calculava ell però va morir molt jove (42 anys), en forma de novel·la. És un llibre que resulta interessant si us heu llegit altres coses d’aquest moviment i en voleu una mica més i directament d’un dels principals protagonistes. Una altra Cassidy, la seva dona (una d’elles, aquesta va conservar el cognom) va publicar un llibre sobre aquells anys i aquells bojos, fent un joc de paraules amb el llibre de Kerouac ho va titolar Off the road.
 

Allen Ginsberg. Poeta de molt llarga trajectòria va ser un dels membres fundadors del moviment beat, i és autor del poema Howl, una de les peces més conegudes de la poesia nord-americana i que va ser com un cop de puny al conservadorisme imperant, amb judicis i tot.
 

I saw the best minds of my generation destroyed by madness, starving hysterical naked,
dragging themselves through the negro streets at dawn looking for an angry fix,
angelheaded hipsters burning for the ancient heavenly connection to the starry dynamo in the machinery of night,[…]

He vist les millors ments de la meva generació destruïdes per la bogeria, passant gana, histèriques i despullades, arrossegant-se per carrers del barri negre de matinada per una punxada furiosa, hipsters amb  cap d’àngel cremant per l’antiga i pesada connexió a la dinamo celestial de la maquinària de la nit,[…]

 

 
Cal comentar que hipsters es fa servir amb aquest significat, que la paraula és molt antiga.

Entre els seus llibres disponibles tenim poesies i cartes a i amb Kerouac i Burroughs, el seu llibre més destacable però, és aquest (en edició bilingüe):

Aullido y otros poemas / Allen Ginsberg.- Madrid: Visor, 2002.

I sobre el rebombori causat amb la publicació de Howl també se’n va fer una pel·lícula: Howl: la voz de una generación.

I ja que estem amb un poeta, no puc deixar passar un altre poeta clau d’aquest moviment, però amb una projecció exterior terriblement inferior a d’altres com Ginsberg, es tracta de Gregory Corso i el llibre Gasoline.
 

 

 
Per la seva edat William S. Burroughs va ser acceptat com una mena de patriarca dels beat, un “títol” que no li feia gens de gràcia, però els hi treia a tots una pila d’anys. Venia d’una família benestant i la seva gran afició al llarg de la seva vida van ser les drogues, consumidor expert, va passar llargues temporades a Mèxic i a Marroc i en definitiva a qualsevol lloc on la droga fos barata, a més a més era obertament (de manera relativa que eren altres temps) bisexual. Un dels episodis més sonats va passar a Mèxic, va jugar a Guillem Tell amb la seva dona, ella sostenia un got sobre el cap i ell disparava la seva pistola…, no va encertar.
 

 
Podem dividir la seva obra en coses autobiogràfiques i les altres, i les altres són endimoniadament enrevessades.
 

 
Burroughs era un molt bon narrador, com demostra el seu llibre sobre la droga:
 

 
Els seus anys d’addicte, els seus intents per desenganxar-se, per aconseguir diners per seguir consumint, traficant… Amb una particularitat que val la pena comentar. Estem acostumats a llegir o veure pelis de ionquis a partir dels 70, però aquest senyor estava enganxat als 30 i 40, molt abans que la droga fos un producte de consum mundial. Això vol dir que era més complicat trobar droga, però molta droga es trobava a les farmàcies, de vegades la venien sense recepta, i amb uns nivells de puresa que més endavant serien directament impensables. A més a més el llibre no fa una apologia descarada del consum, diu als joves a la dedicatòria que ho ha provat que hi ha passat anys i no val la pena (potser per protegir-se legalment). No en fa una defensa, però tampoc intenta redimir-se o demanar perdó de res, el que explica és la seva vida.

I en l’apartat més literari tenim el seu mític El almuerzo desnudo, no intentaré resumir-lo, és una bogeria, potser sense massa sentit més enllà de crear imatges i escenes potents, potser suggerides pel consum, és un llibre “estranyot” però val la pena. David Cronenberg en va fer una adaptació, va quedar una pel·lícula força estranya, o sigui una adaptació prou bona.

William és autor de molts llibres, serveixin aquests dos com un ràpid repàs un nom imprescindible de la generació beat, i ara passem al beat per excel·lència.
 

Jack Kerouac, un autor d’origen franc-canadenc que va aprendre anglès a l’escola. Combinava escriure a la seva altra passió el fútbol americà, amb això va guanyar una beca per Columbia, però l’entrenador amb prou feines hi confiava i va conèixer els altres beatniks i la seva passió va ser la literatura, i l’alcohol. Va viatjar per tot el país combinant els autobusos greyhound, l’autoestop i els cotxes. Als anys 50 era possible aconseguir un cotxe per anar d’una banda a una altra del país. La gent es traslladava, i fer portar el cotxe era car, hi havia agències que deixaven el cotxe a gent que el feia servir a canvi d’entregar-lo en un lloc concret, cotxe gratis i només havien de pagar la benzina. Va anar anotant les experiències dels seus viatges, va ajuntar-ne uns quants, hi va afegir una mica de literatura i es va posar amb el mític On the road.

S’explica que escrivia tant a raig que el posava frenètic haver de parar per posar i treure fulls de la màquina d’escriure. Un amic va “aconseguir” (robar) un rotlle de paper de teletip, un rotlle continu que va fer passar pel carro de la màquina, metres i metres sense haver de canviar de pàgina. A més va escriure quasi sense punts i a part, amb els diàlegs integrats als paràgrafs i amb els noms reals dels personatges. La cara de l’editorial quan ho van rebre devia ser per veure-la…
 

 
Allò no es podia publicar, almenys no així. Però Allen Ginsberg va agafar el text, el va editar, hi va canviar els noms, va muntar els diàlegs i sense trencar-ne l’esperit el va convertir en un llibre publicable. Va costar, però va ser un èxit, un èxit que Kerouac no va saber pair ni repetir. És un autor que es llegeix a l’adolescència, i la majoria dels seus llibres llegits passada una certa edat cauen de les mans, però no aquest. A la carretera aguanta bé el pas del temps i les segones i terceres lectures. Altres llibres d’ell no tenen aquesta qualitat i en les segones lectures perden molt (o potser sóc jo que he crescut), per tant, posats a recomanar em quedo amb el seu gran llibre: A la carretera (edicions en català del 2010, 1998 i 1996); o en castellà En el camino; o en anglès si us animeu On the road.
 

 
Aquest llibre però no és l’original, el rotlle original no es va publicar fins no fa gaires anys, i tinc les meves reserves per recomanar-lo. La primera reserva és que no l’he llegit (els tinc a casa, en anglès i en català), em fa entre mandra i por. A Kerouac l’edició del seu llibre que van fer entre Ginsberg i l’editorial li agradava, li agradava molt, conservava tot l’esperit de l’obra. I aquesta és l’obra que va marcar una època i que va perdurar, potser el rotlle original no hauria tingut la mateixa sort. Potser si Kerouac s’hi hagués posat, hauria fet el mateix que va fer Ginsberg: agafar un esborrany i editar-lo per ser fàcil de llegir. Si sentiu curiositat, podeu trobar el “rotlle original” en català, castellà i anglès.

I també hi ha una pel·lícula recent, però no és gaire recomanable.
 

 
I això és tot? No. És el meu particular repàs, una panoràmica molt molt breu de tot un moviment literari, i m’he quedat amb les figures més destacades (tot i que he colat Cassady) i amb les obres més significatives de cadascun. N’hi ha més, i en el cas de Jack Kerouac n’hi ha moltes més, després de l’èxit d’On the road actualment no té cap llibre descatalogat, tots els reediten i reimprimeixen, en anglès, en castellà el panorama és més pobre i en català és… Però jo crec que amb això n’hi ha prou per començar, i si hagués de recomanar amb què començar, ho tindria molt clar, On the road.