¿dónde está la luz? ¿qué hay en tu mirada?
Extremoduro. Deltoya.

Di Grado, Viola. Setenta acrílico treinta lana. Barcelona: Alpha Decay, 2011

El darrer any la literatura italiana va estar d’enhorabona amb l’aparició de tres joves autores que van compartir l’èxit literari en vendes, crítica i premis. Es tracta de Silvia Avallone (Biella, 1984) amb D’acer o De acero, Michela Murgia (Sardenya, 1972) amb L’acabadora o La acabadora i Viola Di Grado (Catania, 1988) amb aquesta Setenta acrílico treinta lana.

Setenta acrílico treinta lana és la primera novel·la -i es pot dir que novel·la d’iniciació- de la veinteañera siciliana Viola Di Grado, llicenciada en llengües orientals i actualment estudiant de filosofia xinesa a Londres.

Camelia viu en un barri-ciutat-societat-món tancats i antiestètics amb els que no simpatitza, que li són aliens i perjudicials, i desitja fugir. Però el pare acaba de morir en un accident amb la seva amant, deixant a la seva mare immersa en una gran depressió, perdent alhora la raó i la capacitat de parlar. Camelia ha d’afrontar aquesta nova situació -la mare li parlarà només amb la mirada- però necessita una alternativa, una via per on escapar-se i realitzar-se, trobant-la en la roba i en l’aprenentatge de xinès. I aquí és on l’autora fa servir els seus estudis i la seva manera de vestir per donar forma a Camelia.

Al llarg de la novel·la Camelia esdevé un personatge amb molta vida interior i plena de contradiccions i indecisions. Aquestes es veuen en la no fugida, tot i voler, per tenir cura de la seva mare, i en la relació que manté amb dos germans xinesos que regenten una botiga de roba, en Wen, de qui s’enamora i li dóna classes de xinès i en Jimmy, amb qui mantindrà una relació sexual gairebé malaltissa.

Setenta acrílico treinta lana és una novel·la dura amb pretensions realistes donades pels esdeveniments diaris, on es pateix i en la que no hi ha treves. A més, el final és dels que fa pensar als lectors. Però aquesta cruesa és narrada per la Viola Di Grado -i aquí rau gran part de la raó del seu èxit- amb algunes llampades poètiques sobretot en les descripcions que fa: “el cielo es un enfermo terminal” i “en Leeds el día no es más que un punto de vista”, i en la comunicació amb la seva mare.

Amb Setenta acrílico treinta lana Viola Di Grado ha guanyat els premis Rapallo-Carige Opera Prima 2011 i el Campiello Opera Prima 2011, i va ser finalista del prestigiós Strega 2011.