¿dónde está la luz? ¿qué hay en tu mirada?
Extremoduro. Deltoya.
Di Grado, Viola. Setenta acrílico treinta lana. Barcelona: Alpha Decay, 2011
El darrer any la literatura italiana va estar d’enhorabona amb l’aparició de tres joves autores que van compartir l’èxit literari en vendes, crítica i premis. Es tracta de Silvia Avallone (Biella, 1984) amb D’acer o De acero, Michela Murgia (Sardenya, 1972) amb L’acabadora o La acabadora i Viola Di Grado (Catania, 1988) amb aquesta Setenta acrílico treinta lana.
Setenta acrílico treinta lana és la primera novel·la -i es pot dir que novel·la d’iniciació- de la veinteañera siciliana Viola Di Grado, llicenciada en llengües orientals i actualment estudiant de filosofia xinesa a Londres.
Camelia viu en un barri-ciutat-societat-món tancats i antiestètics amb els que no simpatitza, que li són aliens i perjudicials, i desitja fugir. Però el pare acaba de morir en un accident amb la seva amant, deixant a la seva mare immersa en una gran depressió, perdent alhora la raó i la capacitat de parlar. Camelia ha d’afrontar aquesta nova situació -la mare li parlarà només amb la mirada- però necessita una alternativa, una via per on escapar-se i realitzar-se, trobant-la en la roba i en l’aprenentatge de xinès. I aquí és on l’autora fa servir els seus estudis i la seva manera de vestir per donar forma a Camelia.

Al llarg de la novel·la Camelia esdevé un personatge amb molta vida interior i plena de contradiccions i indecisions. Aquestes es veuen en la no fugida, tot i voler, per tenir cura de la seva mare, i en la relació que manté amb dos germans xinesos que regenten una botiga de roba, en Wen, de qui s’enamora i li dóna classes de xinès i en Jimmy, amb qui mantindrà una relació sexual gairebé malaltissa.
Setenta acrílico treinta lana és una novel·la dura amb pretensions realistes donades pels esdeveniments diaris, on es pateix i en la que no hi ha treves. A més, el final és dels que fa pensar als lectors. Però aquesta cruesa és narrada per la Viola Di Grado -i aquí rau gran part de la raó del seu èxit- amb algunes llampades poètiques sobretot en les descripcions que fa: “el cielo es un enfermo terminal” i “en Leeds el día no es más que un punto de vista”, i en la comunicació amb la seva mare.
Amb Setenta acrílico treinta lana Viola Di Grado ha guanyat els premis Rapallo-Carige Opera Prima 2011 i el Campiello Opera Prima 2011, i va ser finalista del prestigiós Strega 2011.
4 Comments
Un plaer saber de les noves veus. Gràcies per mantenir-nos ben informats/des Isidore Ducasse. Perquè en aquest món on tot passa tan ràpidament i la quantitat d’informació que es mou ens supera diariament, és molt bó tenir algú de confiança que et guiï una mica.
Aquesta novel·la és un bon descobriment, Maite. Segur que t’agradarà. Una abraçada!
Una novela molt recomendable,perqué és la historia de una noia que vol fugir de la seva vida cotidiana i començar la seu propi cami en la vida,peró debut a que la seva mare esta dins de una depresió per culpa de la mort del seu pare renuncia als seus sonmis de llibertat i anira aprenent a viure en el seu entorn a la vegada que es veura implicada en un triangle amorós amb dos germans xinesos.
Sempre es un plaer fer descobriments com aquesta historia, i al mateix temps descrobrir joves autors/es. Una delicia.