Ardolino, Emile
Dirty Dancing
Madrid: Tripictures, 1988

 
Sembla que va ser ahir que s’estrenava Dirty Dancing i ja han passat 30 anys (es va estrenar als Estats Units el 21 d’agost de 1987) des que la Baby Houseman i en Jonnhy Castle van conquerir el nostre cor d’adolescents en plena efervescència hormonal. I van arribar per quedar-s’hi perquè l’idil·li encara dura i, malgrat tractar-se d’una pel·lícula que bé podria haver passat sense pena ni glòria, el cert és que alguna cosa deu tenir perquè sigui al gènere romàntic, el mateix que Star Wars a la ciència-ficció, Grease al musical o La princesa promesa a les aventures.  Pel·lícules que potser esgarrifen als puristes i que tenen una dubtosa qualitat cinematogràfica però que compten amb milions de fans arreu del món.

L’argument és senzill i força explotat. La Baby, una noia de 17 anys, arriba a un centre d’estiueig amb la seva família. Darrere de la façana d’elegància dels hostes de l’hotel, la Baby es toparà amb la difícil vida a la qual s’enfronten els empleats. El seu caràcter desinteressat l’abocarà a ajudar a una de les noies que està en un embolic. En temps rècord, haurà d’aprendre a ballar i substituir-la a una funció que realitza amb el seu company de ball on es guanyen uns diners extres. La Baby aprendrà a ballar a la vegada que s’enamorarà d’en Jonnhy, però la parella s’haurà d’enfrontar als prejudicis d’un amor entre persones de diferent classe social.
 

 
Superficial, amb massa moralina, cursi, ensucrada, bodrio, no ofereix absolutament res, porqueria…, els experts crítics cinematogràfics no van tenir pietat, però el cert és que aquesta pel·lícula bona o dolenta és d’aquelles que, si t’atrapa, pots veure una vegada i una altra. La seva banda sonora és, sens dubte, el que més sobresurt. La cançó principal, The Time of my Life, interpretada pel Bill Medley i la Jennifer Warners va guanyar un premi Oscar, un Grammy i un Globus d’or l’any 1988 i va ser de les més venudes a tot el món.
 

 
Algunes de les frases de la pel·lícula són mítiques i passaran, malgrat tot, a la història del cinema. Qui no es recorda del “traje una sandía” o “no permitiré que nadie te arrincone”. Ains, que m’emociono.

La pel·lícula de baix pressupost va gaudir d’un considerable èxit de taquilla i va llençar a l’estrellat a la seva parella protagonista, que segons diuen no es podien suportar, però van ser capaços de construir uns personatges que van funcionar molt i molt bé. La gestió que van fer d’aquell èxit els va proporcionar un destí força diferent laboralment parlant.

La pel·lícula va donar lloc uns quants anys més tard a una seqüela de la que millor ni parlem (tot i que a mi també m’agrada), merchandaising, obres de teatre musical, projeccions animades en forma de karaoke, cinema immersiu, i un remake en forma de mini sèrie que s’ha estrenat coincidint amb l’aniversari i que, segons diuen, hauria estat millor estalviar-se.
 

 
La història de la Baby i en Jonnhy és una font inesgotable d’ingressos i gaudeix de molt bona salut.

Tenim Dirty Dancing per estona perquè aquells que érem adolescents fa 30 anys encara no hem traspassat la barrera dels 50, i els 50 d’avui, ja se sap, són els 35 d’abans.

Pot ser que aquest sigui el tràiler…

Però ens agrada més el ball final.