Si crides “barracuda!”, tothom respon “què?”. Però si crides “tauró!”…
Algunes pel·lícules perduren en la cultura popular de formes insospitades. Tauró és una d’aquestes per diverses raons. La frase que comença aquest paràgraf, extreta de la seva primera part, il·lustra molt bé el perquè.

Es va estrenar aquí com a Tiburón (Jaws n’és el títol original, que podríem traduir com mandíbules o maxil·lars). Ho va fer el desembre de l’any 1975, pràcticament mig any després de la seva estrena als Estats Units. La data no és trivial perquè coincidir amb el començament de l’estiu és el millor moment per llançar una pel·lícula per terroritzar banyistes de platja. I aquest és un dels primers punts remarcables. L’efecte psicològic de la pel·lícula va fer que, a més de la mala fama que adquiriren els taurons, per a molts espectadors d’aquell any -i posteriors- banyar-se a la platja ja no fos mai més igual.
La tensió que aconsegueix més d’una escena simplement suggerint una amenaça sota l’aigua determinarà que sovint es catalogui la pel·lícula dins del gènere de terror. Bé hi pot ser; des del primer tràveling submarí quan apareixen els títols de crèdit d’inici es construeix un clima d’incertesa i perill. La música hi ajuda.
Aquest és un altre tret remarcable de la pel·lícula, la banda sonora de John Williams en general i el tema principal en particular, construït a partir d’un ostinato de dues notes, incrementarà el desassossec i l’aprensió de manera perfecta en les escenes de perill. Un tema musical que és comparable al que Bernard Hermann va crear per a l’escena de la dutxa a Psicosis (Alfred Hitchcock, 1960). De fet, moltes escenes es construeixen sobre la música com a substituta de l’aparició del tauró; l’anuncia, però no el veiem. I això fa encara més terrorífic el moment, perquè aquest perill mortal ens resulta invisible.
La decisió de mostrar ben poc el tauró és fruit de la necessitat, ja que els taurons mecànics no funcionaven bé les primeres setmanes i, a més, l’efecte de l’aigua del mar deteriorava ràpidament la seva aparença i mecanismes. Van sorgir més dificultats durant el rodatge que van encarir molt el pressupost i van allargar fins a sis mesos la previsió inicial de dos, com l’enfonsament de l’embarcació Orca o les complicacions de filmar al mar. Per aquest motiu no veiem el tauró fins quasi a mitja pel·lícula. La música de John Williams, el muntatge de Verna Fields i els plans de Steven Spielberg mantenen la tensió, el ritme i el suspens sense veure el tauró.

Dues parts molt diferenciades construeixen el relat: la terra i el mar. En la primera part, el cap de policia Broddy (Roy Scheider) vertebra la història a partir del primer atac del tauró, que es produeix en un pròleg on només veiem la víctima i la seva reacció. Més tard, la tensió narrativa augmenta amb la mort d’un gos i un nen en una platja plena de banyistes. Aquí tenim una visió fugaç de l’amenaça del tauró. La postura policial xocarà amb la de l’alcalde, que prefereix no vetar les platges de l’illa per tal de no tenir pèrdues davant la temporada turística. Amb aquest conflicte veiem dues posicions contraposades, la preservació de la seguretat sobre qualsevol consideració en oposició a la valoració capitalista de pèrdues i beneficis. Després de, presumptament, acabar amb el perill hi ha el tercer atac de l’esqual als banyistes, on comencem a ser conscients de les dimensions que té; serà definitiu per decidir matar-lo. Aquesta primera meitat de la pel·lícula, construïda amb un crescendo de l’amenaça pròpia del cinema de terror, presenta els altres dos personatges principals: el jove oceanògraf Hooper (Richard Dreyfuss) i l’experimentat caça-taurons Quinn (Robert Shaw). Altres rols de personatges secundaris i extres van incloure habitants de l’illa Martha’s Vineyard, on es va rodar la pel·lícula. I el guionista Carl Gottlieb i Peter Benchley, autor del llibre en el qual es basa la pel·lícula, també van tenir papers secundaris. Respecte al llibre, només comentar que l’adaptació es pren diverses llicències, es van eliminar trames secundàries com per exemple temes de corrupció o infidelitats i també es va canviar el final.
La segona part transcorre al mar, a bord de l’embarcació Orca. Comença amb unes seqüències de cacera que poden evocar un clima de pel·lícula d’aventures. Després, el ritme fa un gir més cap a l’acció en les persecucions i posteriors atacs del tauró, que se’ns revela com una autèntica bèstia de la natura. Aquest enemic monstruós que terroritza la gent només pot ser vençut en una batalla a mort, visceral i primària; encara que els tres homes que l’encalcen compten amb un seguit de ginys per poder fer-li front en igualtat de condicions. I només el treball en equip tot superant les seves diferències els pot dur a l’èxit. Un patró narratiu clàssic rodat no obstant amb un ritme sostingut i creixent. Des d’un punt de vista quasi mític, la història ens mostra el monstre, que representa el mal, entrant a la comunitat segura i ideal en forma de tauró que assetja la platja estiuenca. En aquesta segona part, una frase també ha fet fortuna quan se’ns revela què exigeix, amb cert humor, la magnitud èpica de l’antagonista. Necessitarà un vaixell més gran.

Tauró representa el llançament de la carrera cinematogràfica del seu jove director, que encara no havia arribat a la trentena, Steven Spielberg. El seu efecte comercial, trencant rècords de taquilla, pràcticament inaugura el fenomen de l’anomenat blockbuster (superproduccions de gran rèdit comercial). Dos anys més tard podria estrenar sense obstacles un projecte personal, Encontres a la tercera fase. Després vindran altres èxits populars massius en el cinema, acompanyats de les seves campanyes pertinents de màrqueting i marxandatge, com La guerra de les galàxies (George Lucas, 1977).
Tornant al títol que ens ocupa, tot i que segueix la tradició de les anomenades monster movies, es converteix en una referència ineludible per a un subgènere dins del terror i el suspens que podríem anomenar pel·lícula de taurons, molt prolífiques en el cinema de sèrie B. No és casual que hagi tingut moltes còpies no acreditades i tres seqüeles. Encara que potser Piraña (Joe Dante, 1978) és l’exercici referencial de baix pressupost més divertit.
Però aquesta pel·lícula no sorgia del no-res, a més d’altres produccions amb taurons, té referents cinematogràfics indirectes. La natura desfermada contra personatges corrents, personificada per l’atac d’animals, també la trobem en un clàssic com Los pájaros (Alfred Hichcock, 1963); de la cacera trepidant podem trobar referents com Hatari! (Howard Hawks, 1962); o de l’amenaça latent trobem referents tan diferents com, visualment, un contrapicat des de l’aigua sota una víctima a La mujer y el monstruo (Jack Arnold, 1954) o, com s’ha mencionat, mitjançant la banda sonora a Psicosis.

Es poden fer, i es fan, diferents interpretacions sobre quins significats simbòlics s’amaguen a la pel·lícula. Potser només es tracta d’un producte fet amb enginy i encert per a l’entreteniment. I, potser, només es tractava d’un tauró que es va trobar amb l’espècie humana envaint el seu medi natural i va actuar com a depredador que era…
En tot cas, per totes les raons exposades, Tauró ha esdevingut pel·lícula de culte. Vulgui dir això el que sigui.

Per llegir-ne més:

Casas, Quim Tiburón El libro del 50 aniversario Madrid: Notorious Ediciones, 2025	Fez, Desirée de Películas clave del cine de terror moderno Los directores, actores, argumentos y anécdotas más interesantes Barcelona: Robinbook, 2007	Gil, Alberto Cuando nacen los monstruos Mitos del cine de terror Barcelona: Lunwerg Editores, 2022	Xalabarder, Conrado Música en el cine Cómo entender y disfrutar las películas a través de sus bandas sonoras Barcelona: Ma Non Troppo, 2024

Imatge de capçalera: variació horitzontal del cartell comercial de la pel·lícula Jaws.
A partir de la il·lustració de Roger Kastel feta per a l’edició de butxaca de la novel·la; a la seva vegada, a partir de la imatge de Paul Bacon de la coberta per a la primera edició.