Fons abstracte amb pinzellades gruixudes en tons liles, blaus i rosats, creant una textura pictòrica amb efecte de moviment.

…Fins que un dia el més dèbil d’ells
entra sol en casa nostra,
ens furta la lluna, i coneixent la nostra por
ens arranca la veu de la gola.

I perquè no vam dir res,
ja no podem dir res,
mai no direm res.

ja no podem dir res.

Vladímir Mayakovsk

Que la poesia és un gènere minoritari ho tenim assumit, només cal fixar-se en el nombre d’edicions, en les xifres de vendes o en la quantitat de préstecs que a les biblioteques sumen els poemaris. Potser no ens atreviríem a esmentar cap poeta professional… Qui viu només de la seva obra?

Molt possiblement aquestes condicions han generat una llibertat creativa i de discurs, una capacitat de risc, una escletxa a través de la qual els col·lectius més marginats pel sistema han trobat la manera de deixar constància de les seves històries. Des dels fanzins, autopublicacions, micros oberts en locals més o menys clandestins o alternatius, editorials kamikazes, festivals independents, aquestes veus han trobat el suport necessari perquè els seus versos arribin al públic (minoritari, però públic també).

Al nostre país tenim l’exemple del Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs, referent de la resistència cultural catalana davant l’opressió franquista envers el català, on poetes com Carles Riba, Miquel Martí i Pol o Miquel Llor van poder presentar els seus versos en la seva llengua materna totalment censurada.

Són temps difícils, i alguns països no han sortit mai d’aquestes dificultats i violències, així que al llarg de la història ens hem trobat que moltes de les idees que no encaixen en el sistema són silenciades d’una manera agressiva i impune per l’statu quo. Però des dels clàssics Catul o Safo fins als nostres dies, hi ha hagut poetes batallant contra el poder establert. Noms com Maiakovski o Bukowski, les Sinsombrero, Marçal o Pizarnik seran recordats pel seu crit en forma de vers.

Contemporanis com Warsan Shire, Kae Tempest o Ocean Vuong i, del nostre país, Maria Sevilla, Dolors Miquel, Paula S. Piedad o Blanca Llum Vidal escriuen perquè les dissidències de gènere, el feminisme o la crítica social i econòmica qüestionin la passivitat general envers les injustícies, les conseqüències de les guerres o el colonialisme, tot donant veu a les classes i els pobles més menystinguts.

Per això, amb motiu del Dia Mundial de la Poesia i amb la voluntat de no deixar-les al marge dels marges, trobareu exposades a la Biblioteca Guinardó – Mercè Rodoreda una mostra d’aquestes veus dissidents, i d’altres a les nostres prestatgeries, al nostre fons especial.

Coberta de Tan bonica i tirana

Vidal, Blanca Llum

 Barcelona: Proa, 2025

Coberta de Que se coman el caos = Let them eat the chaos

 
Tempest, Kae

 
Madrid: Arrebato Libros, 2022

ensenando-a-parir-a-mi-madre

Shire, Warsan

 Granada: Valparaíso Ediciones, 2021

8 Comments

  1. No acostumo a llegir poesia, però quan trobes allò que connecta amb tu, descobreixes la seva capacitat de despertar allò que solem passar per alt: un fil de pensament, un ressò de sentiment, un gest. Aquesta evocació m’ha semblat especialment adequada en relació a la recent celebració del Dia Mundial de la Poesia, mentre descobria Hilos a la biblioteca Sant Pau

  2. “Quant estem sols molt de temps, poblamos el espíritu de fantasmes” Guy de Maupassant, El Horla, 1887.

  3. Solo he leido un libro de poesia infantil llamada la gent de la meva escala de Roser Ros la cual me causo risa en sus primeras paginas .

  4. es diu que qui llegeix inevitablement escriu. amb la poesia em passa això… m’agrada pensar que la poesia omple i transforma tant que es converteix en llegat. si alguna cosa sap romandre, és la poesia. gràcies per aquesta entrada del bloc 🙂

Deixa un comentari

Your email address will not be published.