Seguro que esta historia te suena : poesía completa 1985-2005, de Karmelo C. Iribarren

Seguro que esta historia te suena. Poesía Completa - Karmelo C. Iribarren

Iribarren, Karmelo C.
Seguro que esta historia te suena : poesía completa 1985-2005

Sevilla: Renacimiento, 2012

Edgar Allan Poe forma part de l’imaginari col·lectiu cultural gràcies sobretot a les seves històries, als seus relats de por i de misteri. Menys coneguda és la seva tasca com a crític cultural, i potser menys encara una activitat que ha tingut fortes repercussions en la literatura moderna: el seu paper com a teòric de la poesia.

Poe va defensar que la musicalitat de les paraules era un requisit imprescindible d’una bona composició poètica. Segons ell, la sonoritat, el ritme i l’entonació de les paraules posseeixen una qualitat que reverbera en el lector, per sobre del contingut, del significat de les mateixes. Com explica Antoni Marí a l’obra Matemática tiniebla (que pots trobar a Biblioteques de Barcelona), la idea de Poe de la importància de la musicalitat de les paraules va ser admirada, recollida, reinterpretada i posada en pràctica per les generacions posteriors de poetes, gràcies al llegat de gegants com Charles Baudealire, Stéphane Mallarmé o Paul Valéry.

Amb el temps, la independència de la sonoritat dels termes d’una composició poètica del seu significat va desembocar a les avantguardes literàries del segle XX, per posar de manifest un fenomen que potser s’havia iniciat molt abans: el divorci entre la poesia i el gran públic.

I és que insistir en la musicalitat pròpia d’un poema, per sobre del significat d’aquest, acaba convertint la lectura de poesia en un exercici més que exigent. Per descomptat, que un poema sigui exigent no vol dir que sigui dolent, o que no valgui la pena esmerçar temps i esforç en la seva lectura. Poetes moderns com Charles Baudelaire, Arthur Rimbaud o Guillaume Apollinaire poden representar lectures poc accessibles a l’oïda contemporània, però el seu valor estètic és fora de tot dubte. Tot i així, segueix sent cert que, en part, l’allunyament del públic de la poesia és degut a les actituds dels mateixos poetes.

En aquest sentit, és una sort poder comptar amb poetes que, per la seva visió de la poesia, aconsegueixen que la seva obra sigui accessible per al públic, sense que aquesta accessibilitat suposi una manca de valor estètic o literari. Aquest és el cas del poeta basc Karmelo C. Iribarren.

Iribarren, nascut el 1959, va publicar tard el seu primer llibre de poesia, als 35 anys, tot i que els seus primers poemes van ser publicats a fanzines i a altres revistes locals cap a finals de la dècada de 1970. Autodidacta, Iribarren va exercir els més diversos oficis (paleta, venedor d’enciclopèdies… i, sobretot, cambrer) mentre perfeccionava la seva lírica i llegia compulsivament poesia, però també i en especial novel·la negra nord-americana. Les seves experiències vitals i els seus gustos literaris ressonen en la seva producció, un estil proper a l’anomenat realisme brut o al minimalisme, però amb característiques pròpies ben definides.

L’obra que us presento, Seguro que esta historia te suena, conté el primer recull de poesia completa que es va fer de l’obra d’Iribarren, comprenent el període 1995-2005. Per parlar del seu estil, em serviré de dues entrevistes fetes a Iribarren relativament recents, una a la publicació Tedium Vitae (TV) i l’altra a Panda Magazine (PM). Les entrevistes són interessants, perquè és el mateix autor qui ens parla dels mecanismes i de les motivacions de la seva obra, així que faré servir cites del mateix Iribarren parlant del seu art. Si voleu saber més sobre l’estil poètic d’Iribarren, podeu consultar el complet treball de Juan Miguel López Merino Aproximación a la obra de Karmelo C. Iribarren.

Com deia més a dalt, l’estil d’Iribarren és completament oposat al de la poesia moderna. Tant ho és, que la seva poesia manca de tot allò que se suposa que defineix a la poesia: mètrica, imatges, metàfores…, es redueixen fins al límit o desapareixen, fins a deixar al poema despullat en el seu minimalisme. Aquest camí no fa prescindible la bona tècnica poètica, sinó que la fa més necessària encara:

Mi intención era escribir una poesía que no pareciese poesía, pero que lo fuese. Poemas que al lector le llegasen directos, claros, como si alguien le contase algo. Para conseguir eso, el alarde técnico tiene que desaparecer completamente, aunque esté ahí, de forma invisible para el lector. […]

El verso libre es el menos libre de todos los versos. Estás siempre al borde de la mala prosa. Si además prescindes de metáforas, adjetivación y otras retóricas, te quedas desnudo en el papel. (PM)

Així, els poemes d’Iribarren prenen un to de conversa, quasi col·loquial, un tracte directe i proper amb el lector, un to planer que amaga la dificultat que entranya despullar un poema fins a deixar només els seus elements principals, les paraules justes. Una habilitat que a Iribarren li ve donada pels seus dots d’observador:

Creo que soy un buen observador […]. La vida diaria está llena de situaciones, de escenas cuya esencia no es en el fondo sino la representación de una idea. Lo que hago es extraer esa idea […]. Este proceso lo llevo a cabo mentalmente, de forma que para cuando me pongo a escribir el poema está prácticamente resuelto. Luego, ya sobre el papel, o la pantalla de ordenador, lo que hago es darle ritmo, desnudarlo, dejarlo a la intemperie para que se defienda él solo, sin retórica, sin aditamentos. […].Esto a veces lleva a engaño a mucha gente, uno lee un poema y, como lo entiende, piensa: Eso también lo escribo yo. Cuando alguien me dice eso, yo siempre le animo a que lo haga, a que lo escriba. No sé si lo hacen o no, no suelen incidir en el tema. (TV)

 

La felicidad

Te sientas en una terraza
a tomar algo.
A pocos metros de ti,
niños y niñas patinan, saltan
a la comba, se pelean…
Enciendes un cigarro,
fumas plácida-
mente. Al fin llega
la cerveza: en su punto,
espumeante, fresca.

Cierras los ojos
y “esto es la felicidad”,
te dices.

Luego los abres
y ves a ese pobre viejo
hurgando en las papeleras.

 
Poemes que, en basar-se en la vida observada, en la realitat d’allà fora, gravitant sempre sobre els temes immortals de la poesia (i de la vida), connecten bé amb la sensibilitat contemporània:

Creo que mis poemas suenan a verdaderos por eso mismo, porque no se nutren de la poesía, de la literatura, sino de la vida, de la mía propia y de la que veo discurrir ante mis ojos… (TV)

Si escribes sobre lo que te pasa, que es lo que le pasa a todo el mundo, es decir, sobre el amor, el paso del tiempo, la amistad, el deseo…, es normal que el lector se sienta identificado. Pero hay que hacerlo de manera que le parezca nuevo lo que ya es viejo. Se trata de mirar lo de siempre de otra forma. (PM)

 

Primavera

De repente, al doblar una
esquina, tras cinco días
de lluvia, el sol.
Me detengo a observar:
como recién lavado, el cielo azul;
en los árboles, ese brillo especial.
Respiro hondo, hasta el fondo.
Luego me río, aunque no sé de qué.
Sigo andando, le echo un euro
al borracho, hasta barajo
la posibilidad de otro café.

 
I, com a teló de fons de la seva poesia, la ciutat, sempre la ciutat:

No seré yo quien añore las verdes praderas. A mí dame bares, cafeterías, avenidas, […] La ciudad es mi vida. De ahí que mi poesía pueda verse como un recorrido sentimental por las calles (también por las de la memoria) de una ciudad que es todas las ciudades, o eso quisiera. (TV)

 

La ciudad

Entro al taxi, me acomodo
junto a la ventanilla,
Felipe IV, 18, digo,
en marcha, dice, se cruza
un autobús, me río de mi
sonrisa en el cristal, veo
gente que viene y va, gente
que parece feliz y gente que parece
aburrida, caen las primeras gotas,
uno abre un paraguas, otro
entra a un bar, otro habla solo
y se ríe y me mira, lo miro,
lo archivo todo, arrecia
el chaparrón, un coche patrulla
parpadea en la distancia,
se forma un pequeño caos
bajo una marquesina, una pareja
corre y se refugia en un
portal… Es la ciudad -pienso-,
es la vida. Y me gusta.
Setecientas cincuenta, por favor.

 

L’expressió continguda, la importància de la reflexió quotidiana, l’omnipresència de la ciutat, han fet que s’associï a Iribarren amb el realisme brut d’autors com Raymond Carver. Una tendència elegíaca, que remarca la pèrdua, la vivència del perdedor, i el pas del temps apropen encara més Iribarren a aquest corrent literari:

[…] soy un elegíaco de casta […]. A mí me gusta mucho la vida, como a todo el mundo, pero estoy en una edad en la que ella, la vida, empieza a ir por otro lado. Yo la veo pasar, y pienso: Sé hacia dónde vas. Y que no quieres llevarme. No importa. Ya estuve allí. Y sigo mi camino, mirando los aleros, esquivando los charcos y los paraguas, pensando en que no estaría mal otro cafecito… (TV)

 

Por qué

A veces,
de madrugada,
con el último trago
aún en la mesilla,

el que pudo haber sido
y ya nunca seré,

viene a sentarse
a mi cama,

me mira,

y me pregunta
por qué.

 

Así es la puta vida

Yo también, como Baroja,
hubiese preferido
ser un hombre de acción:

no sé…
pilotar un mercante,
por ejemplo,
o atracar bancos,
o montar una guerrilla en algún sitio,
o, en fin, cualquier cosa,
salir en la tele
con el Wanted debajo.

Pero no:
ni guerrillas ni bancos
ni mercantes ni wanted ni hostias.

Padre de familia, camarero y poeta.
Así es la puta vida.

 
Però l’estètica del basc, tot i que indubtablement realista, té més aviat poc de “bruta”, gràcies a una sensibilitat tendra, que es mostra sobretot a les composicions que giren entorn de l’amor, les més abundants. Un amor no viscut com a foc abrasador, sinó un amor polièdric: l’amor de la companyia estable, del foc lent quotidià, de les petites vivències:

[…] creo que los poemas de amor, o mejor, de temática amorosa más difíciles son aquellos que hablan de dos personas que se quieren y a las que –en ese momento, el del poema– no parece pasarles nada más relevante que eso. Trasladar esa luz tenue al papel es muy complicado, porque no resulta en principio nada espectacular para el lector. Ahora bien, creo que cuando se consigue es lo más grande. En esos poemas juega un papel fundamental la ternura […]. (TV)

 

Raro amor

Suena el teléfono de pronto
y tú desapareces. Más tarde,
mientras fumo un cigarro
o leo una novela, vuelves.
Y te vas otra vez porque
ha llegado alguien. Así vivimos
estos últimos meses. Así
sufrimos. Siempre conmigo
tú, contigo yo, siempre
escondidos. Unidos sólo
por este ramor amor impronunciable.

 
Per tal d’evitar que la tendresa porti els seus poemes al territori de la cursileria, Iribarren utilitza un altre recurs que distingeix la seva creació: l’humor.

 

Yo suelo utilizar los finales mates, o irónicos, o anticlimáticos para rebajar la carga sentimental. (PM)

 

Con la guardia baja

Al otro lado del cristal
una lluvia fina, persistente,
de marzo, acuchillaba
la oxidada luz de la tarde.
Salvo un viejo medio dormitando
en un rincón, no quedaba nadie
en el bar. Entonces, en un momento
-no sé por qué, ni creo que importe
demasiado, el caso es que sucedió-,
puse mi mano sobre la tuya
y te dije que te quería.
Luego pasó todo muy rápido:
a ti se te llenaron los ojos de lágrimas,
el camarero se me quedó mirando,
tuvimos que largarnos de allí.

 
El recurs a l’humor d’Iribarren no només té aquesta funció pràctica de rebaixar la tendresa dels seus poemes. I és que l’humor, en un bon nombre de vegades en la seva forma més cínica o àcida, és una part fonamental d’una poesia que s’extreu directament de la vida:

El humor está ahí, nada más salir del portal, esperándote. […] En mi poesía juega un papel determinante por eso mismo, porque mi poesía bebe de la vida –más que de la literatura– […]. No se puede estar llorando en verso todo el santo día, o con el ceño fruncido […]. No sería creíble. Y en el pacto que mis poemas establecen con el lector uno de los requisitos fundamentales, sino el más, es ése: la credibilidad. Por otra parte, el humor es una de las formas que puede adoptar la piedad, una manera de perdonarnos, de asumir nuestra endeble condición, nuestra pequeñez, de reconciliarnos –siquiera de vez en cuando– con el mundo. (PM)

 

El candidato a pie de calle

Reparte papeletas
con su foto,
sonríe,
promete,
estrecha manos.
Nadie le cree
una palabra,
pero es igual,
el cámara sigue
filmando.
Una niña se acerca:
Mira, mamá –dice–,
hay teatro.

 
Com en el cas dels rellotges o d’altres enginys de precisió, la poesia d’Iribarren en els seus millors moments (que són molts) funciona a la perfecció perquè amaga un treball tècnic impecable, tot i l’aparença planera dels seus versos. Tot un estil propi, treballat amb passió i amor al llarg dels anys:

Mi poesía es realista, elegíaca, epigramática, reflexiva, limpia, sucia, dura y tierna como lo es la vida. Porque yo soy un poeta de la vida, más que de los libros. Los críticos no saben muy bien qué hacer conmigo, y lo que suelen hacer es no hacer nada. (PM)

Obres com les de Karmelo Iribarren tenen el poder de recordar-nos que la poesia és molt més que els autors canònics, i que al (per la majoria de gent) desconegut món de la poesia  s’amaguen grans autors. En línia amb la seva modèstia habitual, pròpia d’un heroi de la minoria silenciosa, Iribarren defensa que el valor de la poesia depèn del lector, i que llegir poesia és una activitat valuosa en si mateixa:

Las cosas son importantes en función de la importancia que les concedas tú […]. La poesía aporta calor, compañía, luz, inteligencia, y te pide muy poco a cambio. Leer poemas es un acto subversivo. Es decirles no, y decirte sí. (PM)

Fes un petit acte de subversió: acudeix a la teva biblioteca més propera, i endinsat a l’ampla col·lecció de poesia que pots trobar a Biblioteques de Barcelona. Sense prejudicis. Digues al món: NO; digues a tu mateix/a: .

2 Comments

  1. Gran recomanació. Karmelo C.Iribarren és un dels millors poetes en llengua castellana. És un gran mèrit que un poeta amb un llenguatge aparentment senzill t’arribi a tocar la fibra (almenys és el meu cas). Els poemes que has posat d’exemple són molt bons però com passa amb els futboleros, cada lector faria la seva selecció. Un autor a seguir i gaudir

    • Sens dubte a mi també em toca la fibra, potser en bona part per utilitzar aquest llenguatge, com molt bé dius, aparentment senzill. I sens dubte que és un autor a seguir en les seves noves aventures poètiques, que tant de bo que en siguin moltes. Me n’alegro que t’hagi agradat la recomanació, moltes gràcies pel teu comentari.

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.