Demme, Ted. Beautiful girls. Barcelona:Buena Vista, cop. 2008

O com començar amb bon peu! Aquest podria ser el lema amb el qual Natalie Portman va començar el seu camí com a actriu, ara fa ja disset anys.

I és que la guanyadora de l’Oscar a la millor interpretació femenina d’aquesta any perBlack Swan, no és cap desconeguda, sinó una actriu que ha anat escollint amb molta cura cadascun dels papers que ha interpretat al llarga de la seva carrera:

El Profesional (1994); Todos dicen I Love You (1996); Mars Attacks!(1996); Star Wars:Episodi I, II, III(1999, 2002, 2005); Cold Mountain(2003);Closer (2004);V de Vendetta(2005); My Blueberry Nights (2007); Brothers (2009)em són una bona mostra.

Aprofitant el rebombori que la seva (memorable) interpretació ha aixecat arreu del món, com a ballarina atrapada a l’univers paranoic i surrealista del director Darren Aronofsky, què tal si ens deixem portar per la curiositat i plegats estirem del fil, fem marxa enrere i  descobrim meravelles com Beautiful girls?

Podríem dir que es tracta d’una pel·lícula menor, una pel·lícula coral, plena d’actors i actrius de reconegut talent, encara que, malgrat una aparença de normalitat amaga un univers ple de Peter Pans i Campanetes.

El repartiment està encapçalat per Matt Dillon, al qui acompanyen Timothy Hutton, Uma Thurman, Mira Sorvino, Lauren Holly, Rosie O’Donnell i una joveneta Natalie Portman. Tots s’ajunten sota la direcció de Ted Demme, per composar el que és una petita joia.

Aquesta pel·lícula parla de l’amistat, de les relacions de parella, dels somnis passats i futurs, del que havíem pensat ser i del que veritablement hem arribat a ser, de l’incapacitat de créixer i d’assumir responsabilitats pròpies d’una vida adulta; en definitiva, de la renúncia als nostres somnis i del triomf del conformisme. I ho fa amb uns diàlegs intel·ligents, que deixen un pòsit agredolç, que no renuncien a l’humor però lluny de caure en els tòpics fàcils i recurrents als que ens tenen acostumats comèdies més lleugeres i prescindibles.

Si destaca aquesta pel·lícula és per l’abundància de personatges, pel caos que regeix l’univers interior que cadascun d’ells amaga. Però sens dubte n’hi ha un que brilla amb llum pròpia; un personatge que, des de la perspectiva que li dóna ser un personatge secundari, il·lumina l’obscuritat  i pren de manera silenciosa i natural, l’atenció dels espectadors: és Marty, paper que interpreta Natalie Portman, una preadolescent que, amb una maduresa inusual per la seva edat, com si fos un cicló, sacseja (per un moment) l’estatu quo en el qual s’assenta des de fa temps la vida del protagonista, Willy, que no pot sinó sentir-se com Winnie the Pooh, aquell ninot que tard o d’hora acabarà en una prestatgeria, oblidat.

Afortunadament, el cinema no ens té orfes d’aquest tipus de personatges i recentment hem tingut la sort de gaudir amb la pel·lícula Juno (2009), d’un personatge molt semblant al de Marty.

Us deixo, per acabar, amb un tall ple d’humor que, espero, serveixi per atraure la vostra atenció: l’insuperable monòleg de Rosie O’Donnell. No us ho podeu perdre!

Beatiful girls….o com superar(dignament) la barrera dels 30!