Martín Cuenca , Manuel
Caníbal
Madrid: Cameo, DL 2014
L’última pel·lícula de Manuel Martín Cuenca, es va estrenar al festival de cinema de San Sebastián envoltada de grans expectatives després de la declaració del director del Festival de Cinema de Toronto afirmant que Caníbal era un dels grans títols de cinema internacional de l’any. La pel·lícula va ser un dels quatre títols preseleccionats per a representar a Espanya als Premis Oscar, tot i que a final s’ha acabat seleccionant 15 años y un día, de Gracia Querejeta.
Tot i que el títol ho suggereix, no es tracta ni d’una pel·lícula de terror, ni de sang i fetge, tampoc es tracta de la història d’un assassí ni d’una intriga policial, en realitat és una història d’amor. Com el mateix director va dir: “Qué pasaría si el demonio de enamorase?”
“Qué pasaría si el demonio de enamorase?”, dice el cineasta. “Lucifer traiciona a Dios cuando era su favorito y nadie explica por qué. La línea del mal se cruza sin uno darse cuenta. Lo que nos interesaba era expresar esa presencia del mal en estado puro, algo que nos podría pasar a cualquiera de nosotros. La película tiene que perturbar”.
Esteban, Ramon. “’Caníbal’, el diablo enamorado en San Sebastián”.
El país, 23-09-2013
Carlos és el sastre més prestigiós de Granada, un ciutadà respectable amb dues grans passions: el treball i el menjar, però no menja qualsevol cosa… s’alimenta de dones desconegudes, amb qui no l’uneix cap vincle emocional. La seva ordenada i metòdica vida canvia el dia que coneix a Nina, una jove romanesa que està buscant a la seva germana bessona, desapareguda fa uns dies.
Quan Nina apareix a la seva vida, Carlos comença a reconèixer la veritable naturalesa dels seus actes i, per primera vegada a la seva vida, s’enamora.
La història està inspirada en un relat de l’escriptor cubà Humberto Arenal.
El primer llargmetratge de Manuel Martín Cuenca va ser El juego de Cuba, l’any 1999, pel que va rebre nombrosos premis internacionals a festivals com el de Málaga, al Cinema Fe de Nova York o Àmsterdam. El 2003 va dirigir La flaqueza del bolchevique, i li van seguir les pel·lícules Malas temporadas el 2005 i La mitad de Óscar, el 2010. El 2004 va crear la seva pròpia productora, La Loma Blanca P.C., amb la que ha produït els seus dos últims films.
De la pel·lícula, el més destacat són les interpretacions dels dos protagonistes: Antonio de la Torre i Olimpia Melinte, tots dos nominats als Gota 2014.
Antonio de la Torre interpreta a Carlos, el caníbal, un home solitari, una mica estrany, però respectat pels seus veïns de Granada per ser el millor sastre de la ciutat, tot i que ningú coneix la seva cara fosca. Aquest actor va comença a ser conegut l’any 2006, quan va participar en dues pel·lícules amb olt d’èxit: Volver, de Pedro Almodóvar, i Azul Oscuro Casi Negro, de Daniel Sánchez Arévalo. Des de llavors no ha parat de treballar, participant en pel·lícules com Mataharis (2007), Gordos (2009), Balada triste de trompeta (2010), Primos (2011), La chispa de la vida (2011), La gran família Española (2013) o Los amantes pasajeros (2013).
La protagonista femenina de Caníbal és l’actriu romanesa Olimpia Melinte, que dóna vida a la víctima i a la seva germana bessona, una actriu novell en el cinema espanyol, però que en la seva primera aparició ja va estar nominada als Goya.
Si heu visitat Granada, reconeixereu el Paseo de los Tristes, els jardins de l’Alhambra o Sierra Nevada. L’ambientació i la fotografia és una de les coses més destacades d’aquesta pel·lícula, de fet, Caníbal va guanyar el Goya a la millor direcció de fotografia.
M’hi afegeixo a la recomanació. “Caníbal” em sembla una de les pel·lícules més reeixides i fascinants del cinema espanyol recent. Em sembla lamentable, tot i que esperable, que l’Acadèmia espanyola de cinema preferís premiar als Goya la facilona pel·lícula de Trueba en comptes de propostes més audaces com “Caníbal” o “La herida” (o d’altres ben interessants que ni estaven nominades), però ja se sap que els acadèmics viuen amb els ulls tancats…