Brian K. Vaughan; Fiona Staples
Saga
Barcelona: Planeta DeAgostini, 2012
Aquest còmic ha guanyat un munt de premis i ha fet coincidir públic i crítica. I tenen raó, és un còmic molt bo, que carai és un còmic absolutament collonut! Comencem pel començament, i si la vida comença en el moment que naixem aquest còmic també comença amb un part, el de la protagonista, filla d’un banyut i d’una alada, dues races que porten generacions en guerra interplanetària. Per tant tenim una mena de Romeu i Julieta (en aquest cas amb millor desenllaç, que en la versió de Shakespeare), barrejat amb una guerra espacial, una mica de romanticisme i ciència-ficció, un thriller trepidant. I deixeu-me especificar una cosa, quan parlo de romanticisme no us imagineu pàgines rosa i tendres mirades als ulls al capvespre… no parlo d’això 😉
La filla, Hope (esperança), és la prova que les dues espècies són compatibles i que potser aquesta guerra no acaba de tenir sentit, i això farà que posin preu als seus caps, hauran de fugir i amagar-se i lluitar si cal per defensar la petita Hope.
I no només tindrem el trio protagonista. També apareixen els pares d’ell, o un “caçarecompenses” que treballa acompanyat de la gata de la mentida (detecta quan algú menteix i diu “mentida”), un escriptor de novel·les, esperits, arbres que són coets, uns emperadors robot i més i més… Tots aquests personatges formen el marc on es mouen Hope, el pare Marko i la mare Alana. També veurem com va començar la seva història… En aquests còmics hi ha una constant: les coses són més complexes del que sembla en un principi. No és un còmic i ja està, la història (oberta encara) va molt més enllà i fa honor al títol de Saga, el que s’està decidint és una guerra que sembla eterna, una guerra d’abast interplanetari on les vides de tres persones no tenen importància, o potser sí, almenys per nosaltres és molt més interessant.
Un còmic trepidant que enganxa, una saga que us atraparà. Brian K. Vaughan (també guionista d’Y, el último hombre)i Fiona Staples han fet un còmic sense fissures, pot agradar o no (sobre gustos…) però és inatacable des del punt de vista estètic i narratiu.
I un detall que a mi em va fer molta gràcia, una de les dues espècies, la dels banyuts, parlen en blau (tipografia blava) i a més a més en esperanto.
És un còmic per distreure’s i passar l’estona, i tant que sí, però també és moltíssim més, una aposta que de ben segur us compensarà.
3 Comments
De Brian K. Vaughan vaig llegir no fa res We Stand on Guard i em va agradar molt. Però, aquest còmic (la joia de la corona d’aquest autor) el tinc pendent.
Hola! Anem pel Velocirepte de juliol. Sí, ha estat una lectura ràpida, però entretinguda i captivadora (per això la lectura rápida, perquè m’ha enganxat des del principi). El Somriure de les Dones, de Nicolas Barreau. He de dir que la traducció l’he trobada molt ben feta. Penso que ha estat un dels motius d’aquesta lectura ràpida que he comentat, la manera planera, però rica, en què s’ha desenvolupat la lectura d’aquesta novel·la. Un repte més aconseguit! Bon estiu a tothom!!!!
Ostres, me n’adono que no he dit res sobre la novel·la que he llegit. El tema de París queda ben ubicat, ja que, tret del restaurant que centra la novel·la,les altres ubicacions i referències locals són reals i força ben descrites (perquè t’agafin ganes de, si ets per allà, cercar-les i provar-les -moltes són restaurantsi llocs públics). Però el centre de la història gira entorn d’una parella i de com s’inicia i es desenvolupa la seva relació.