Moore, Alan / Bissette, Stephen
La Cosa del pantano
Barcelona: ECC, 2014

Qui és Alec Holland? Un científic transformat en un monstre o un monstre que enyora la humanitat que mai va tenir? Ni tan sols ell mateix ho sap. Mentre lluita per esbrinar-ho, forces malignes s’alien per destruir-lo…

Com veieu, el concepte darrere La Cosa del pantano es troba a anys lluny del clàssic superheroi de mandíbula quadrada. Res de volar pels aires com en Superman, viure rodejat d’aparells enginyosos com en Batman o ser l’encarnació de l’esperança com la Dona Meravella. Durant molts anys, la Cosa es limitava a vagar pels pantans, ploriquejant per la seva anterior vida i inspirant al lector més llàstima que por. Amb aquest perfil tan poc carismàtic, semblava que la sèrie no deixaria mai de ser un còmic d’horror de segona fila, una anomalia amb la qual ningú sabia ben bé que fer a l’editorial D.C. còmics. Afortunadament, algú va tenir la idea d’oferir-li la sèrie a un jove i prometedor guionista anglès anomenat Alan Moore. Com faria en tantes altres ocasions, Moore va avançar-se a la seva època, obrint camins amb històries terrorífiques, sensuals i intel·ligents que van entusiasmar als lectors. L’èxit de la nova Cosa del pantà va canviar el panorama de la indústria del còmic per sempre, demostrant que hi havia vida més enllà dels superherois i posant els fonaments per l’aparició del segell de còmics adults Vertigo, on s’editarien obres mestres com V de Vendetta o Sandman.

Un simple canvi en la premissa inicial va ser suficient per aconseguir el miracle. En el ja clàssic número inaugural de la nova etapa, “lliçó d’anatomia” Moore establia que, de fet, Alec Holland va morir i que la Cosa del pantà no tenia res a veure amb ell. La desaparició del llast que suposava la identitat humana d’Holland el guionista es va veure lliure per explorar tot el potencial del seu protagonista elemental. A partir d’aquest moment, la sèrie es desmarca del gènere de superherois, oferint històries d’horror d’una sofisticació mai vista en un còmic convencional. Per tal de fer-ho, Moore s’inspira en la tradició  literària nord-americana, més concretament, en un subgènere de la novel·la gòtica conegut com a “Gòtic del sud”. Aquest últim adapta els temes característics de la tradició gòtica europea (la lluita entre el pensament racional i les forces del subconscient, la unitat familiar com a font de repressió i violència, la irrupció del fantàstic en la vida quotidiana…) al folklore del sud dels Estats Units, canviant els castells ruïnosos per plantacions en decadència, els boscos pels bayous infestats de mosquits i els vampirs per zombies.

Però no ens equivoquem: en aquest còmic els monstres no són els dimonis, som nosaltres. La monstruositat és una metàfora que Moore fa servir per posar un mirall davant la societat i reflexionar sobre problemes com el racisme, els maltractaments a les dones o l’abús dels recursos naturals en nom del capitalisme. Irònicament, el personatge amb més humanitat de tots és el protagonista, que lluita per trobar l’equilibri en un món embogit.

Malgrat el to pessimista, també hi ha lloc per un particular lirisme gràcies a la presència d’Abigail Arcane, una humana enamorada del protagonista. La seva història d’amor ens recorda que la bellesa es pot trobar als llocs -i a les persones- més insospitades.