Canet, Guillaume. Pequeñas mentiras sin importancia. Barcelona: A Contracorriente, cop. 2011

Calma, que ningú no s’espanti perquè en aquest post no parlarem ni d’economia, ni de la prima de risc, ni de deute, ni de dèficit! Encara que el títol d’aquesta pel·lícula francesa ens ofereixi un d’aquests eufemismes tan habituals entre els nostres estimats polítics, per referir-se a certs (delicats i innomenables) temes.

La veritat és que no podem negar que últimament el cinema francès encadena un èxit darrera l’altre: Pequeñas mentiras sin importancia (França, 2010) i Intocable (França, 2011) són dos dels millors exemples.

Aquesta és una d’aquelles pel·lícules que diem coral, on s’ajunten els representats més significatius del cinema francès dels últims anys. La llista de pel·lícules que acumulen entre tots ells, senzillament IM-PRE-SSIO-NA: Big Fish (Tim Burton, 2003); Un buen año (Ridley Scott, 2006); La vida en rosa: Edith Piaf(Olivier Dahan, 2007), Enemigos Públicos (Michael Mann, 2009), Nine (Rob Marshall, 2009) o  Midnight in Paris (Woody Allen, 2011) en el cas de Marion Cotillard; La pianista (Michael Haneke, 2001) o  La flor del mal (Claude Chabrol, 2003) pel que fa a Benoît Magimel; Jean Dujardin guanyador de l’Òscar al Millor actor 2011 amb The Artist (Michel Hazanavicius, 2011); o François Cluzet, el més veterà de tots, habitual de l’escena francesa i que aquest 2011 ha aconseguit un notable èxit amb la pel·lícula Intocable (Eric Toledano y Olivier Nakache, 2011).

Això pel que fa als intèrprets, perquè no ens hem d’oblidar de Guillaume Canet, reconegut actor francès que aquesta vegada signa el guió i la direcció. Canet ja va demostrar les seves capacitats darrera de la càmera amb la pel·lícula No Se Lo Digas a Nadie (Guillaume Canet, 2006), gran triomfadora dels Premis César al 2006, amb 4 guardons (direcció, actor, música i muntatge).

Però no ens hem d’enganyar! La història que ens presenta Pequeñas mentiras sin importancia (França, 2010) no és ni original, ni nova. Només cal mirar enrere per comprovar que la història del cinema està plena de pel·lícules que són un cant a l’amistat: Reencuentro (Lawrence Kasdan, 1983) o Los amigos de Peter (Kenneth Branagh, 1992) en són dos bons exemples. Cadascun és un reflex d’una època, d’uns costums i d’una cultura diferent… però tant és que el lloc de reunió sigui els Estats Units, el Regne Unit o la costa sud-est de França perquè a totes elles hi ha un denominador comú: un rerefons de tristesa i malenconia, que els protagonistes s’obstinen a negar, però que finalment acaba per sortir i que actua com a motor cap a la seva transformació final.

Pequeñas mentiras sin importancia (França, 2010) ens presenta un grup d’amics vora els 40 anys, parisencs, de classe mitja alta, al llarg de les seves vacances d’estiu en un poble costaner a prop de Burdeos. Aquesta història no pot tenir un inici més dramàtic que el greu accident de trànsit que pateix un dels components del grup, Ludo (interpretat per Jean Dujardin), l’ombra del qual sí que és allargada i de la qual no podran alliberar-se els seus amics per molts quilòmetres de distància que hi posin.
Aquesta història no té un altre pilar que l’egoisme descarat dels autoanomenats “amics”, incapaços de modificar els seus plans malgrat la dramàtica i crítica situació en què queda el seu amic.

Parlem de la incapacitat individual i col·lectiva davant una situació inesperada, que deixa veure alhora la incapacitat per encaixar els reptes i les responsabilitats pròpies de la seva edat. El que veiem al llarg de tota la pel·lícula és un grup de persones acostumades a l’èxit, personal i professional, allunyats (o això creuen) del fracàs, arrelats en la joventut perpètua i en el carpe diem més absolut.

Guillaume Canet realitza una radiografia bastant encertada d’una generació a la qual se sent proper, encara que per aconseguir-ho redueixi els seus personatges a estereotips bastant identificables. Éssers, en últim terme, dominats per la feblesa.

El veritable mèrit del director no només és aconseguir repartir equitativament el protagonisme sense que cap història reclami més l’atenció que una altra, sinó mantenir l’atenció d’un espectador que, al llarg de dues hores i mitja de pel·lícula, assisteix a l’evolució i la transformació emocional dels protagonistes. Tots ells demostren que saben divertir-se, però és darrera d’aquest divertiment on cadascun d’ells amaga les seves petites insatisfaccions, frustracions que són incapaços d’assumir i que esdevenen petites mentides sense importància. Malgrat els seus esforços, aquest mecanisme d’autoprotecció no podrà aïllar els pilars de la seva (fins llavors) irrompible amistat.

David Bowie, Janis Joplin, The Isley Brothers o Anthony and the Johnsons, entre d’altres, són els autèntics confidents dels protagonistes. Una notable varietat musical per reflectir els estats anímics pels quals travessen els personatges.

Però no us quedeu amb la llàgrima que, més que probablement, relliscarà per la vostra galta; millor celebrem l’amistat!… i, si pot ser, amb una mica de vi blanc i menjant ostres com ho fan el protagonistes!