Un llibre de Joseph Conrad que dóna pas a una pel·lícula de Francis Ford Coppola que dóna pas a un altre llibre d’Eleanor Coppola… aquesta mena de sagues m’encanten.

Poc a dir sobre el llibre original (en català, castellà i anglès), ja ressenyat en aquest mateix blog, només comentar que és un dels grans llibres, un clàssic, que mereix més d’una i de dues lectures i es pot interpretar de moltes maneres.
 

 
Amb la base d’aquest llibre Francis Ford Coppola va voler fer la seva gran pel·lícula, i tot just acabava de rodar The Godfather(parts I i II), perquè ens fem una idea de la seva ambició! Va voler fer la seva gran pel·lícula, i a més a més fer la gran pel·lícula sobre la guerra de Vietnam, i se’n va sortir i va fer la millor pel·lícula sobre el conflicte juntament amb La chaqueta metálica i El cazador. Se’n va sortir, sí, però no va ser fàcil, gens fàcil…

Necessitaven rodar en un paisatge similar al Vietnam (que van descartar per raons obvies) i van triar les Filipines: mà d’obra barata, facilitats governamentals que els hi llogava material bèl·lic americà i possibilitat d'”importar” extres vietnamites… I tot l’equip i la família Coppola cap a la selva. Tal com va anar el rodatge és un miracle que hi hagi una pel·lícula, i que a més a més sigui una obra mestra ja és increïble.
 

 
Tot el que podia anar malament va anar malament. Tifons que destrossaven sets sencers, malalties, i els actors. Després de quasi un mes van tornar a rodar quasi tot el principi perquè no els convencia Harvey Keitel i el van canviar per Martin Sheen. Dit eufemísticament Martin Sheen no portava una vida gaire sana (no entrarem en detalls) i va patir un infart tan bèstia que a l’hospital on el van portar li van donar l’extremunció a més a més del tractament. Marlon Brando va passar de preparar-se el personatge, no va perdonar ni un dels 3 milions de dòlars que havia pactat i no pensava ni posposar la seva participació en funció de les necessitats de la pel·lícula ni allargar-se ni un dia més dels que havia signat, a sobre va arribar al rodatge passadíssim de pes. Al país hi havia revoltes que els deixaven sense helicòpters (perquè feien servir equipament de l’exèrcit filipí), es quedava sense helicòpters a mig rodatge, li canviaven els pilots d’un dia per l’altre i tocava tornar a preparar l’escena des de zero… Totes les coses que són necessàries per fer una pel·lícula, i són moltíssimes, poden sortir malament totes alhora, i tot així és possible sortir-se’n.

El rodatge es va allargar moltíssim i el pressupost es va disparar i en acabar el rodatge els Coppola (que també n’eren productors) estaven virtualment arruïnats. Però tot això era secundari perquè Francis Ford Coppola estava fent una puta obra mestra amb tot en contra (va perdre molt pes, segons algunes fonts 40 quilos, probablement van ser 40 lliures). La seva dona Eleanor observava tot allò amb una mica més de distància, i prenia notes, i les seves notes es van convertir en un llibre, Con el corazón en tinieblas: un diario íntimo de Apocalypse Now.També va anar filmant rere les càmeres i en va sortir un documental.

El rodatge va ser un doble viatge al cor de les tenebres, ho era per l’argument, i pel que va significar personalment per l’equip, en paraules del mateix Coppola:
 

 

We had access to too much money, too much equipment, and little by little, we went insane.

(Teníem accés a massa diners, massa equipament i, a poc a poc, ens vam tornar bojos)

 

 
Coneixent les interioritats del rodatge i les dificultats que va tenir s’ha de fer valdre la pel·lícula, les quasi tres llargues de viatge a les tenebres remuntant el riu, violència, solitud, mort i bogeria. També en paraules de Coppola la seva pel·lícula no era sobre Vietnam, era Vietnam. Tot el sense sentit i la violència de la guerra eren part integrant de la pel·lícula. La bogeria, i el viatge fins al fons de nosaltres mateixos, on l’únic que ho explica tot és l’horror.

El 2001 va sortir una versió ampliada del film amb quasi 50 minuts més, bàsicament van tornar a muntar la pel·lícula aprofitant material descartat de la primera versió, ara amb la tranquil·litat de no jugar-s’hi la ruïna econòmica. A mi la versió ampliada, irònicament titulada Apocalypse Now Redux (també en Blu Ray) m’agrada més, i és la que recomano veure, amb calma això sí.

Si preferiu la versió original, la teniu aquí. La pel·lícula va confirmar-se com una obra mestra i amb el temps ha compensat amb escreix tots els sobrecosts que va patir. Un gran llibre original, una gran pel·lícula adaptant-lo i una mica d’informació sobre la pel·lícula “entre bambalines” amb tot de coses que normalment no s’acaben sabent ni es documenten amb tanta precisió. I l’origen de dues expressions, la que dóna títol a aquesta entrada i l’altra: I love the smell of napalm in the morning, (m’encanta l’olor de napalm al matí), de la que se n’han fet mil i una versions-homenatges-parodies, com preferiu dir-ne.

Aquí teniu algunes escenes, la primera és senzillament fantàstica i la segona és una de les icòniques, la del napalm:
 

 

 
I aquesta altra, que… bé, passo de descriure-la: