Als qui de petits anàvem al quiosc per comprar el Mortadel·lo i el trobàvem els tebeos al costat de l’Interviu o del Penhouse, als qui de camí a l’escola passàvem pel davant de flamants sales X amb cartells immensos anunciant la darrera pel·lícula eròtica, als qui vam créixer a un país amb tants frares, i tantes monges, com ganes de veure gent despullada, aquest llibre ens portarà records memorables i visualment més excitants del que potser ens semblava aleshores.
José Maria Ponce, a més de ser el pare del cinema pornogràfic espanyol, és escriptor i periodista. En aquest llibre El Destape nacional: crónica del desnudo en la transición ens explica amb un tou de detalls la història del “Destape” i ho fa amb molta Gràcia. El “Destape” va ser un gest, una moda, un símbol que significava la recuperació de les llibertats perdudes amb el franquisme i que al mateix temps resultava molt gratificant per al públic. Treure’s la roba era una manera d’alliberar-se de les restriccions dictatorials i José María Ponce ens explica fil per randa com va anar la cosa. Des dels començaments, quan el més proper a la nuesa eren les transparències d’una actriu a una obra de teatre, o el que va passar amb l’eclosió del turisme, quan l’efecte dels biquinis i les minifaldilles sueques sobre la beata societat franquista va ser com una epifania. També repassa els viatges a Perpinyà i a Biarritz cercant les novetats cinèfiles més estimulants. O la versió “paleto-espanyola” de l’onada d’erotisme que es vivia més enllà de les nostres fronteres, representada per Alfredo Landa i José Luis López Vázquez. Ens porta a la memòria a la pionera Nadiuska, el cul de Patxi Andión, els espectacles de El Molino, i també a María José Cantudo, Victoria Vera, i com no, a Marisol despullada a la portada de l’Interviu. Una llarga llista de moments estel·lars del “Destape” perfectament explicats i acompanyats de fotografies de l’època.
En aquest llibre es respira la innocència i el gran esforç que es feia per conquerir espais o per recuperar actituds que havien estat prohibides. És sorprenent la il·lusió i l‘energia que desprenen les imatges. Hi havia ganes de llibertat i de diversió. Només calia acabar amb el masclisme per transformar el “Destape” en una Arcàdia lliberal i llibertina. Però la transformació de la societat, la pressió dels mitjans de comunicació i els avanços tecnològics, van fer que tot plegat perdés embranzida i acabés difuminant-se. Hagués estat el final d’una etapa sense més si no fos per la pertorbadora sensació que ens deixa l’onada de puritanisme importada dels països anglosaxons. A hores d’ara sembla que hagi guanyat el pols una visió del món conservadora i menys alliberada que la que seria pròpia de la societat que es va treure la roba fugint de la foscor i del pecat. Una societat que amb el “Destape” buscava llum, pell, plaer i llibertat.
