Hrabal, Bohumil
(1914-1997)
El Meu gat Autícko
Barcelona : Galaxia Gutenberg, 2016

 

La sotasignada es confessa amant dels gats i en una altra entrada vaig parlar de l’estima que sentia una famosa escriptora pels petits felins domèstics. Sota aquesta premissa vaig veure el llibre referenciat, escrit, a més a més, per un autor txec, Bohumil Hrabal. No m’hi vaig poder resistir. La portada em cridava. Un altre llibre amable, interessant, dolç, sobre l’estima animal. I ara tenia la possibilitat de fer un post amable comentant un llibre d’un amant masculí dels gats. Fantàstic, vaig pensar.

Les primeres planes del llibre traspuen sensibilitat i tendresa, molta tendresa, estima franca pels gats. Gats lliures que viuen a la seva casa de camp a Kersko, a prop de Praga, i que Bohumil se n’encarrega d’alimentar i de destacar les seves peculiaritats de caràcter, no només les físiques.
 

La que estava boja per mi, més que les altres gatetes, era la Svarcava, la negreta dels mitjonets blancs i el pitet blanc. Cada vegada que li dirigia la mirada, ella s’entendria i s’estovava, tota humil i calia que l’agafés i me la poses a la mà, aleshores, durant uns segons, la gata quasi perdia l’oremus de tanta emoció, i la seva tendresa se’m transmetia a mi i viceversa; a vegades l’emoció em deixava sense paraules.

 
L’autor viu a la ciutat i els caps de setmana marxa, amb la intenció d’escriure amb tranquil·litat i bon ambient, a la seva casa de camp.
 

 
Quan portem algunes pàgines, els gats, és clar, van reproduint-se i omplint els camps i també la casa de Hrabal. Alguna referència a Dostoievski (pensava com ell, que la bellesa salvaria el món) i també al nazisme alemany van fer-me pensar que no només era un llibre amable sense més. Es tracta d’una metàfora de com l’ésser humà pot esgarriar les bones intencions, els bons propòsits inicials. Com les circumstàncies poden escapar-se de les mans i acabar en autèntica tragèdia. No sé si Hrabal estaria d’acord amb mi.

Europa amb les seves dues terribles i mortíferes guerres mundials, el teló d’acer, el bloc socialista, és a la meva manera de veure, present al relat de Bohumil, encara que no d’una manera evident. Alguna nota sobre els nazis sobta en un relat, sobretot, al principi, ple de sentiment i calidesa. És com si una nit negra, negra, s’estigués apropant a tot el que és amable, agradable, bonic…, sense adonar-nos-en.

El cas, trivial, per altra banda, de la reproducció dels gats i com ell es desfà de les cries i com ho recrea i el persegueix la culpa i l’esgarrifança, és com una paràbola de la situació a Europa. Com els esdeveniments s’escapen de les mans i passen coses terribles al llarg del segle XX. No conec la història txeca ni el context de l’autor, ni més del que qualsevol persona del carrer pot conèixer del segle passat. Però com van avançant de manera inexorable les circumstàncies, com empenyen cap a la bogeria final -literal- m’ha semblat que és un paral·lelisme de la situació del continent en el segle passat. Com si el continent sencer hagués perdut el nord, igual que Bohumil amb el control de la creixent colònia de gats.
 

 
La reflexió continua sobre conceptes essencials com són la culpa, el penediment, el remordiment, l’expiació, el ressentiment…, m’ha fet pensar que l’argument no era intranscendent i que a sota d’un començament d’allò més amable s’amaga el monstre que inexorablement camina cap al seu destí. Com a les pel·lícules de terror on, en un moment determinat, tot es torça i comença l’hecatombe que ningú pot parar. Horror!

Això es va desgranant en el relat i quan el protagonista té un accident de trànsit amb un veí, altre fet trivial que pot fer-nos pensar en la història europea o almenys a mi m’ho ha recordat,  ell veu amb claredat com es justifica la seva cruel matança dels gats i s’apropa cada vegada més a la bogeria… Un punt kafkià fins i tot (un altre autor a qui admirava Bohumil). Molt dadà i molt surrealista tot plegat. Canvia de cotxe perquè la tapisseria li recorda el sac on ha ficat els animalons per desfer-se’n d’una manera cruel i dolorosa, no digueu que no és, com a mínim, estrambòtic…
 

 
Hrabal quan parlava del fet d’escriure:
 

Escribir sólo requiere un poco de cara para las primeras líneas y luego “todo se deshila como un viejo jersey enganchado”

creia [igualment] que en Centroeuropa es mejor “no estar nunca muy sobrio y aguardar pacientemente el final de la película”.

 
En paraules de Ramiro Villapadierna, director del Instituto Cervantes de Praga, en un article publicat a El País el 12 d’abril de 2014 .
 

 
Al febrer d’aquest any 2017 es van commemorar els 20 anys de la mort de l’escriptor. El seu compatriota, Milan Kundera va dir d’ell que era l’encarnació de la Praga màgica, una unió entre l’humor terrenal i la imaginació barroca’. La seva traductora  Monika Zgustova diu que el surrealisme el va marcar i que els seus escrits són molt poètics, la seva mirada veu alguna cosa especial en el fet quotidià. La seva biografia, Los Frutos amargos del jardín de las delicias, ens servirà per aprofundir en un dels autors txecs més importants i interessants del segle XX.

Si el context no fos europeu, el llibre resultaria surrealista, estrany, sorprenent, si mes no. Però no ho és. No m’ha deixat indiferent i espero que a vosaltres tampoc…