No és estrany que un pare i un fill comparteixin ofici, però en el cas de gent excepcional es dóna menys, per no haver de carregar amb una pesada comparació. Actors, polítics, esportistes…, hi ha casos de nissagues però no són massa abundants. I també hi ha els escriptors, pare i fill escriptors, i evidentment les comparacions, odioses com diu la dita però interessants. No he fet una recerca exhaustiva, i m’he limitat a tres casos, deixant aparcat el que probablement sigui el cas més famòs Alexandre Dumas, pare i fill, volia centrar-me en casos més propers en el temps. De totes maneres al final d’aquest post parlo una mica d’altres casos.
Per aquest post he triat aquests:
- Kingsley i Martin Amis
- John i Dan Fante
- William S. Burroughs i William S. Burroughs Jr
Kingsley Amis – Martin Amis
L’ombra del pare en aquest cas no va ser obstacle i el fill és molt més conegut, sobretot fora del món anglosaxó. Kingsley va ser un escriptor de mèrit dedicat a les comèdies i a la crítica literària, autor entre d’altres d’un llibre sobre beure: Sobrebeber / Kingsley Amis.- Barcelona: Malpaso, 2014. El llibre és una apologia del beure, si es vol entendre així, però ple de perles d’humor típicament anglès. En l’apartat tècnic com molts britànics desconeix que es fan bons vins a més llocs apart de França però tret d’aquests detalls el llibre aporta informació de manera amena i còmica (o fins i tot molt còmica) sobre com organitzar festes si s’és un garrepa o com superar les ressaques, tant les físiques com les metafísiques.
Què podem dir sobre Martin Amis? Poca cosa perquè és un autor de qui s’ha parlat molt, és un dels noms més destacats de la literatura britànica, recomanar un sol llibre de totes les seves obres seria injust, sempre ho és perquè seleccionar també vol dir descartar, però podem recomanar el que es coneix com la trilogia de Londres, formada per Dinero: carta de un suicida, Campos de Londres (aquesta també hi és en català Camps de Londres), i La información.
John Fante – Dan Fante
I el fill què? El fill va fer pràcticament de tot, inclosa la mala vida i el consum de tot tipus de substàncies. Això de ser escriptor li va venir ja de gran, en part com a teràpia per deixar definitivament enrere una etapa de la seva vida. Una etapa destructiva que passada a la ficció dóna novel·les trepidants on el seu alter ego Bruno Dante passa per les mil i una. El seu primer llibre era tan passat de voltes que no va trobar editor a Estats Units i es va publicar primer a França (traduït al francés). Amb Chump change us podeu fer una idea d’aquest autor i constatar que no és un autor fàcil, és directe, dur, brut i sòrdid, i quan creiem que ja no pot caure més, ens sorprèn anant una mica més avall. És un supervivent de males decisions, d’addiccions i de l’ombra del seu pare, que sempre el va perseguir.
William S. Burroughs – William S. Burroughs Jr.
La següent parella a més de sang compartien nom, un desgavell els dos Burroughs. Algú s’imagina en William “pare” exercint com a tal? Ningú? Correcte! No ho va fer, va encolomar el fill als seus avis, abans de fer-ho però ja havia presenciat la mort de sa mare a mans de son pare en una variant amb pistola del joc de Guillem Tell. William “fill” va compartir la tirada del pare per tot tipus de substàncies, però desgraciadament no va compartir la increïble condició física del seu progenitor, mentre el pare va passar dels vuitanta el fill amb prou feines va passar dels trenta. Era la joguina trencada de la generació beat (de la que vaig parlar en aquesta entrada), no només un testimoni d’excepció d’aquella colla de gent, també un nàufrag. Abans de morir va publicar un parell de llibres, en part per la marca Burroughs però això també era un llast perquè el comparaven amb el pare, i eren molt diferents. En morir va deixar un munt de notes i papers dispersos que son pare va fer editar i que és el llibre de que parlarem aquí:
Fragments de diaris, cartes, autobiografia, declaracions de gent que el va conèixer i els informes mèdics de quan li van trasplantar el fetge, entre d’altres. Amb els anys la relació amb son pare, tot i que una mica distant, va millorar, tot i el fantasma de la mort de sa mare. La seva tendència a l’autodestrucció era a prova de bomba, però el seu organisme no. Una mirada lúcida als anys post-hippies amb aparicions tant de son pare com del seu padrí, ni més ni menys que Allen Ginsberg. No deixa de ser curiós veure en què va acabar la generació beat, amb alguns dels membres principals morts i els que quedaven assimilats pel sistema i fent lectures i xerrades en llibreries o universitats, amb el que tots ells havien estat.
I el pare què? Membre destacat i “padrí” de la generació beat és molt el que s’ha dit d’ell, potser no cal repetir-se. Entre el grup de bojos de la generació beat ell era un dels més bojos i amb més afició per les substàncies i pel sexe (indiferent el gènere). Podeu trobar les seves experiències de drogoaddicte a Yonqui, les seves experiències sexuals i els problemes que això li va comportar a Queer i el seu llibre més emblemàtic és El almuerzo desnudo; o podeu optar per un sol volum amb aquests tres llibres.
I fins aquí el meu petit repàs a unes poques parelles de pares i fills. N’hi ha més, molts més, així de bones a primeres Esther Tusquets i Milena Busquets, els Pàmies (Teresa i Sergi), els Vázquez (Manolo i Daniel), els Marsé (Juan i Berta); Gabriel Janer Manila i Maria de la Pau Janer; aquestes altres parelles si de cas un altre dia i un altre post.
