Encara que es tracta d’una tècnica inventada a la Itàlia del segle XVI, no va ser fins a mitjans del segle XVII que arribà a Catalunya, on va tenir un èxit absolut, especialment a la ciutat de Barcelona. En paraules de Teresa-M. Sala, historiadora de l’art, “els esgrafiats són una característica singularment barcelonina. La ciutat sobresortia entre altres ciutats europees a causa de l’abundància i la qualitat dels seus esgrafiats, entre els quals destaquen diversos repertoris decoratius de flora, fauna i figures emblemàtiques”.

En el segle XVIII, el nombre de cases amb façanes esgrafiades era elevadíssim i es van convertir en la principal característica de la ciutat barroca. Malauradament, la seva fragilitat material quan no es cuida correctament, sumat al desinterès que van suscitar a mesura que les noves modes avançaven a partir del segle XIX, molts d’aquests exemplars van anar desapareixent a mesura que s’enderrocaven edificis o se’n reformaven les façanes. Després del llarg parèntesi del segle XIX, en què els revestiments llisos i la decoració a base de marbrejats i aplics de terracota van fer desaparèixer l’esgrafiat de les pràctiques arquitectòniques, el modernisme va suposar un renaixement d’aquest art. Els paraments exteriors de molts edificis barcelonins de principis del segle XX van tornar a rebre voluptuoses decoracions esgrafiades, en aquest cas abraçant les noves modes “art nouveau”, reproduint tot tipus de motius florals i “à coup de fouet”. És a l’Eixample barceloní on descobrim el ventall més ric i variat d’arquitectura modernista amb esgrafiats. En aquest districte, les façanes reprodueixen els motius ornamentals preferits pels gustos del Modernisme, és a dir, amb un clar predomini dels que provenen del món de la vegetació. Així doncs, abundants flors, fulles, fruites i recreacions vegetals amb recursos fantasiosos ornamenten les façanes dels edificis d’habitatges construïts en aquest moment, tant de famílies benestants com d’habitatges més senzills dedicats per complet al lloguer.