L’obra

Un viatge autobiogràfic a l’encontre de referents intersex per iniciar una revolució. Els relats dels protagonistes ens mostren la construcció d’una identitat col·lectiva a la recerca d’un present/futur de llibertat i amb drets.

Castelló, 2016. Neix Lola. L’actriu protagonista. Surt a escena. I va trencant, a poc a poc, el seu silenci. Viatja, en cerca de referents. La primera hermafrodita a cavall està allà, esperant a Barcelona. A la vora del Mediterrani n’apareix una altra: la Melero. Una sobtada trucada a la porta a Galícia, juntament amb la saltadora de tanques del COI. Ansiosa, emigra. Instal·lada a València es troba, inesperadament, amb una xiqueta del Cabanyal. Viu les seves catarsis. A Logronyo, balla amb una altra de las “machorras”. Perd el rumb. Descobreix una brúixola intersexual situada en  un punt de Mèxic. Següent destí: País Basc. Al pupitre del costat hi seu la Kollontai del segle XXI. Des de Madrid, irromp amb força la veu de la senyora “bien y fetén”. Mentrestant, una au fènix extrabinària travessa el cel gris de Biscaia. I, llavors, posa cara a l’holograma del documental “No box for me”. Què falta? Descobrir “un notes” del districte sud de Sevilla. Tornar a casa. Conversar amb les dues que faltaven. Parar. A Salamanca, escriu i performa. Lola s’empodera i Mer es desarmaritza. Per fi, ha trobat una família intersex. Toca defensar-se, cloquejar ben alt. T’uneixes a la rebel·lió de les hienes?

i d’intersex o d’invisibles?

La intersexualitat és una de les lletres del col·lectiu LGTBIAQ+ més invisibilitzada. Tot i que s’estima que entre el 0,05% i l’1,7% de la població són persones intersexuals i que a Espanya naixen entorn de 400 persones intersex a l’any (número similar al de persones pèl-roges). El seu desconeixement, molts cops, afecta també el de les mateixes persones afectades.  A la gran majoria se les intervé acabades de néixer, ja que presenten un desenvolupament genital divers (cromosomes, gònades, genitals, hormones, etcètera) a la majoria, però no per uns criteris mèdics de salut sinó segons unes normes socials sobre què significa ser home o dona i segons les funcionalitats que se suposa que han de tenir cada òrgan segon el gènere. Les famílies són poc informades i de manera esbiaixada i sota uns criteris. I, un cop acaben els processos, se’ls recomana que no en parlin massa, provocant un aïllament total i fent-les sentir que els seus cossos són un error, no que l’error és a la societat i als ulls de qui les mira. Arribant a confondre’s amb la transsexualitat, però sent una realitat molt més complexa. “Lo principal es que nos vean. Que no nos oculten, ni nos invisibilicen, ni nos callen, ni nos corrijan, ni adapten para su comidad nuestros cuerpos a lo que consideran permissible y normativo”.

Tot i que la gran part de la violència que pateixen és mèdica, les persones intersex són vistes per l’heterocispatriarcat com un perill, ja que trenquen els esquemes binaris sobre els quals s’ha construït i a partir dels quals es mantenen algunes opressions, i això sovint genera malestar per no encaixar en caps dels gèneres. “Si nuestros cuerpos son marginados por romper con la heternorma y el binarismo sexual, deberíamos seguri cuestionando las lógicas que nos han relegado ahí”.

Llibres com aquest són importants per fer visibles realitats corporals diverses i així poder-se reconèixer, per posar en valor sofriments ocults, tant per a les persones que les han hagut de viure, com de les seves famílies, com de la resta, per tal de corregir la mirada, donar per suposat que tothom és d’una manera o una altra, per entendre i empatitzar amb diferents identitats i corporalitats. I, entre totes, desconstruir-nos i fer un món més lliure de cotilles, normes i prejudicis.