M’agradaria que aprofundissis en aquest context que busques en una primera fase, parla’ns una mica d’aquesta època que penso que és una de les sorpreses que pot produir l’exposició.

Elles viuen a aquesta Europa apocalíptica que va des del final del segle XIX fins a la Segona Guerra Mundial. Ho van viure, una a Londres, l’altra a Cabrils. Milions i milions i milions de morts, cada família tenia pèrdues per la guerra o pels efectes de la guerra, totes dues van perdre dos fills. És també un moment on es van començar a implementar els règims totalitaris, abans i durant la Segona Guerra Mundial. A partir dels anys 30 Europa deixa de ser aquella Europa o aquella Catalunya espiritista, anarquista, utòpica i passen a ser territoris molt controlats a nivell de tot, de formes de vida, de creences, de pràctiques espirituals, del paper de les dones, etcètera, etcètera. Perquè molta gent no ho sap, perquè no s’ha estudiat, el paper fonamental que va tenir l’espiritisme a Catalunya, ja a finals del segle XIX. A tota Europa hi va haver una “revolució espiritista”, sovint vinculada amb l’anarquisme i amb milions de seguidors, no 10, 20, 30 amagats en una casa, sinó milions. Aquest moviment tan important ens l’expliquen la Dolors Marín o el Gerard Horta, que són antropòlegs. Se’ls ha de llegir. Primera, perquè ningú ens ho ha explicat. Segona, perquè en llegir-ho, tot i que va passar al segle XIX, principis del XX, és un tema molt vigent, però molt. Si a les joves generacions els expliques això, diran “uala, que xulo, que interessant”, perquè les espiritistes eren moltes dones, i eren les sufragistes, eren les noves pedagogues, eren filòsofes, eren periodistes, …

I aquest context marca a totes dues, la Madge Gill i la Josefa Tolrà.

Completament. Per tant, és imprescindible estudiar el seu context, analitzar i tenir molt de respecte per la seva vida en concret, la vida de cada una d’elles. Perquè quan es fa història de l’art normalment això no es fa. És a dir, en una autora, sigui escriptora o sigui pintora, normalment la vincules per acreditar-la a un moviment artístic o literari, a un grup d’intel·lectuals que tenen noms masculins sempre, a un tipus d’escola on va estudiar, o a un tipus de taller on va anar a aprendre pintura. És a dir, el referent sempre és fora, sempre queda tot legitimat pel que passa fora d’elles mateixes i de la seva vida. Jo no m’he fixat gens en la història de l’art per fer tot aquest comissariat. En canvi, el que crec que hem de fer, i és una manera de canviar també les hermenèutiques, és fer aquesta focalització d’època molt important, perquè encara que no visquin juntes, tenen les circumstàncies i les vibracions apocalíptiques les dues. És a dir, el seu és un món que desapareix i això queda reflectit en el que fan, per això els seus missatges són molt de fraternitat, de pau, d’amor, de caritat, de ciència…

En la segona fase d’aquest comissariat, busques què s’ha escrit sobre elles. Què hi trobes?

hi ha unes obres, hi ha uns documents, pocs, gairebé ningú ha escrit sobre elles. Sobre la Josefa Tolrà, bàsicament o exclusivament jo, la resta són només referències i algunes d’elles errònies. Sobre la Madge Gill, qui més ha escrit és una altra dona, la Vivienne Roberts, que és la responsable de l’arxiu del College of Psychic Studies a Londres, un centre d’estudis sobre espiritisme  que funciona des del segle XIX i que té una biblioteca fabulosa. Com a anècdota, i per a fer-nos millor idea de la importància d’aquest moviment espiritista, comentar que en Conan-Doyle, l’autor de Sherlock Holmes, va ser director d’aquest centre i va invertir força diners en aquestes investigacions; de fet, la part sobrenatural està ben present a la seva obra.

I escrits sobre la seva obra artística dins d’un context d’Història de l’Art? Quina relació tenien la Madge Gill i la Josefa Tolrà amb el món de l’art?

Cap. El que hi ha exposat al MNAC són sèries de dibuixos i de materials, com ara brodats, que elles fan. Hi ha també escriptura, que és molt interessant perquè elles no distingeixen entre escriure i dibuixar. La qual cosa vol dir que en moltes ocasions hi ha textos dins els dibuixos o els dibuixos es converteixen en textos. Després, la història de la literatura, d’això en dirà cal·ligrames, però elles no en saben, de cal·ligrames. Elles no tenen coneixements artístics ni literaris, no formen part de cap grup artístic, no tenen amics que siguin artistes. Ara bé, que no tinguin una formació artística convencional, no vol dir que no aprenguin, quan el que tenim d’elles és el resultat d’anys de feina, de treballar constantment, dia a dia.