El meu trident femení: Bosch, Ballbona i Espasa

inuts de lectura
Trident femení

Fa temps vaig fer una entrada parlant d’un trident de la literatura catalana: tres autors joves i amb veus i propostes innovadores, tres homes. Darrerament he llegit llibres d’autores joves i amb propostes innovadores i he pensat que potser podria buscar una certa paritat. Com en l’altre cas no hi són totes, vivim uns moments molt efervescents amb noves veus a cada moment, això és molt bo, i com sempre tres és una xifra arbitrària, aquestes són les meves tres, el meu trident femení:
 

 Bosch, Anna Ballbona i Espasa

Tres autores relativament joves (Mar Bosch Oliveras 1981, Anna Ballbona 1980 i Marina Espasa 1973) i amb poca obra publicada prèviament, no són exactament debutants però sí que ara sembla que s’han consolidat amb els respectius llibres. Parlem una mica de cadascun.
 

Mar Bosch Oliveras
Les generacions espontànies

Barcelona: Periscopi, 2016

Una noia repassa el seu currículum per una entrevista de feina, en la qual no té cap expectativa, per no deprimir-se. Les seves ocupacions prèvies van des de treball de biòloga (intentant crear la fruita perfecta), a fer de detectiu, maquilladora de morts, i substituta tant de professors com de familiars. Es feia passar per mare, tieta, filla, xicota, cunyada, amant… per tota aquella gent que necessita un familiar i no en té cap a mà i s’ha de conformar amb un substitut. No són feines perfectes, però són feines, precàries però feines. Les expectatives respecte als “profes” substituts són tan minses que quasi no li cal ni escarrassar-se amb els nanos per complir, no té ni pressió. La nit abans va repassant el currículum, mentre veu un capítol de The Walking Dead amb les seves inacabables pauses publicitàries.
 

4692195726_9d7e8f292b_b
Job Interview Redux (c) Lewis Minor, Creative Commons

 
L’endemà va repassant totes aquestes ocupacions al davant d’un cap que està encantat amb tot el que li explica i que, sorprenentment, la contracta per una feina una mica peculiar respecte al seu fill. El seu fill ha d’heretar l’empresa, l’imperi, però no hi ha manera que ni tan sols hi mostri interès.

A partir d’aquest punt la novel·la, tot i que segueix sent interessant, per mi perd una mica, com si no tingués del tot clar com tancar el llibre. El final no em convenç del tot, però és una opinió completament subjectiva, a més a més m’ho he passat d’allò més bé llegint la resta del llibre. Les feines lamentables i la inestabilitat més absoluta són coses que tenim molt presents, però tenen també la seva part còmica. No hi ha res més actual que presentar-se a entrevistes de feina amb uns currículums completament demencials i les expectatives preventivament baixes.

 

Banksy_310_preview

Anna Ballbona
Joyce i les gallines

Barcelona: Anagrama, 2016

 

2555612781_db90c2c876_b Anna Ballbona
Banksys at my neighborhood gas station (c) Sam Felder, Creative Commons

Un viatge a Dublín i quedar-se atrapada en una lectura pública de Finnegans Wake (aquí el teniu) van acabar actuant com un ressort, juntament amb el coneixement que les gallines poden ser un excel·lent animal de companyia. Aquí també tenim una protagonista amb feina precària, periodista cultural, avorrida de la feina i de rodes de premsa previsibles fins al surrealisme. Però, gallines com animal de companyia? Per què no? I en aquest estat, separada de la parella, va i veu un documental sobre Bansky (aquí teniu alguns llibres sobre aquest artista), i de nou, per què no?

Per anar a la feina primer creua en moto urbanitzacions als afores de Granollers i d’allà agafa el tren, al tren es dedica a caçar converses i escriure-les a la seva llibreta (no una Moleskine, una Leuchtturm) i planeja fer com Bansky a les parets de les urbanitzacions, i homenatjar les gallines, el seu símbol.

Una novel·la intel·ligent, i divertida i que compagina molt bé la part més quotidiana de converses al tren i absurditats a la feina (100% creïbles i m’atreviria a aventurar que 100% reals) amb la part més gamberra, a la seva moto de nit per urbanitzacions solitàries per fer el mal…

 

Jagermeister (c) , Arnolds Auziņš ,Creative Commons
Jagermeister (c) , Arnolds Auziņš ,Creative Commons

Marina Espasa
El dia del cérvol

Barcelona: L’Altra, 2016

La protagonista, Minerva, està fent una tesi sobre el pas del temps i el sentit que té aquest en la literatura medieval francesa. Com us heu quedat? Amb aquest tema és inevitable que de tant en tant hagi de sortir a esbargir-se. Surt a un bar de Gràcia, pren una cervesa amb un cap de cérvol a l’etiqueta (està de promoció) i li comencen a passar coses. Primer veu cérvols a tot arreu, les cerveses aquestes ho han envaït tot, i després coneix a certa gent, entre ells un noi, Ricard, amb qui començarà una història, i una persona del passat dels seus pares, que li explicarà coses d’ells que no sabia.

Hi ha dues faccions secretes i enfrontades pel domini mundial, els atletes del nord i els ganduls, uns volen fer del món una màquina eficient (i racista) i els altres volen impedir-ho. Amb això la Minerva i el Ricard viatgen sota identitats falses a Malmö, en una mena de missió de la qual amb prou feines ella en sap res i que s’anirà complicant… recordeu el tema de la tesi? Doncs l’autora juga amb això tota la segona part del llibre, la part diguem-ne “sueca”.
 

12840194315_17a028c60e_k
Malmoe Sunset (c) Ben Cremin, Creative Commons

 
Abans d’això hem visitat els bars i tendes de Gràcia, hem conegut a una mena de Bibiana Ballbè i haurem pres canyes amb la Patricia Heras, i visitarem naus industrials al Poble Nou mentre la Minerva descobreix qui és i d’on ve.

Aquests són els tres, una tríada, un trident, digueu-ne com vulgueu, però podrien ser més. Possiblement la novel·la que més m’ha costat deixar fora d’aquesta selecció és la molt recomanable Germà de gel d’Alicia Kopf, però per simetria amb l’altre post volia quedar-me només amb tres. Tres apostes noves, amb autores i protagonistes femenines, i que donen la sensació de tenir encara molt recorregut per endavant.
 

Un "trio" femení
Un “trident” femení

 

Tyler Durden

La primera regla del Club és que no es parla del Club, la segona regla...
A més del Club, i només com a tapadora, em faig dir Cesc i treballo a la Biblioteca El Carmel - Juan Marsé.

7 Comments

    • Són prou diferents i posar-ne un com “el més interessant” se’m fa difícil, però és un bon llibre per començar, sense cap mena de dubte, i potser el menys “estrany” dels tres.

  1. És important que les noves generacions tinguin l’oportunitat de mostrar el seu talent, sens dubte creixent. I aquestes tres dones en són una mostra.

  2. Sigui mitjançant la creació d’un trident literari femení, o sigui mitjançant altres propostes en aquesta línia, el que està clar és que cal més presència de les dones en el panorama literari català.

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Anterior història

Les obsessions amb les que Edvard Munch va crear la seva obra

Següent història

Edgar Allan Poe i Benjamin Lacombe: Contes bells i macabres

Últimas de Blog