Moon, Fábio; Bà, Gabriel. Daytripper. Barcelona : Planeta DeAgostini, cop. 2010

Durant un temps una de les meves angoixes vitals era afrontar el moment de plantar-me davant el quiosc i decidir en què gastaria aquell més els meus minsos estalvis: Cimoc, Cairo o Comix Internacional (estar en fase underground, era un alleujament: directe a El Víbora). Desprès vaig abandonar el còmic o aquelles revistes ens van abandonar a tots i quan he tornat a sentir aquell ànsia, acostumat a històries que miraves d’una tirada sense cap problema, les novel·les gràfiques m’espantaven una mica. Daytripper és ideal per un fill pròdig d’aquells anys: una historia feta de moltes històries que pots llegir de principi a final. Sens dubte un dels millors còmics que he llegit en aquest retorn. Potser em quedo curt.

No és tracta d’acció, aventures i superherois ni d’un pretensiós artefacte buit i avorrit (que hi ha), és un còmic ple de vida palpitant, intel·ligent i reflexiva, que va ser Premi Will Eisner 2011 a la millor sèrie limitada. Cada entrega (10 en total), reflexa una part de la vida del protagonista, amb la seva mort corresponent, i el lector va reconstruint, va ajuntant peces, va sentint el runrún reflexiu d’aquelles morts que donen diferents sentits a la vida. Es veuen reflectits moments vitals i angoixes de tots: els fracassos amorosos, les difícils relacions entre pare i fill, l’amistat, la vellesa… tractats amb senzillesa, intel·ligència i tendresa. Un guió de Fabio Moon sempre encertat i unes imatges i un dibuix del seu germà bessó Gabriel Bá totalment adequades i que saben explotar plenament els recursos de la narració gràfica.

Si, ho sento, el capità sembla rendit. Heu d’entendre que no perdrà el temps parlant d’una cosa que no l’apassioni una mica, no ens enganyem, però Daytripper li sembla una obra especialment treballada i madura. A més, li sembla un exemple prou clar d’una de les seves fixacions en la primera etapa de llegidor d’historietes: identificar les vinyetes amb enquadraments, amb plans cinematogràfics congelats i anar-se parant a reconèixer l’efecte expressiu de cada tria de l’autor, així que, després de llegir  d’una revolada, toca tornar a passar les pàgines amb la pretensió d’aprendre els trucs. La primera “vida” és un exemple sobri i clar, també amb un flashback perfecte inclòs, amb aquella imatge del protagonista impecablement vestit davant de la barra d’un tuguri: una taca de sang, la mà del que sembla un cadàver, un salt enrere que et porta a una historia quotidiana que ajorna un desenllaç amb sorpresa. Un guió de cinema (o viceversa?).

Doncs si, imatges i paraules, còmic i cinema. Potser falta la banda sonora però, si et fixes una mica, la sentiràs al teu cap. Si t’agrada l’art, que no depèn de que es tracti del 7è o el 8è, més aviat depèn de qui i com el fa, no et perdis el treball d’aquests dos brasilers. Creu-me. Aposta segura.