Zidrou / Lafebre, Jordi. La Mondaine
Barcelona: Norma, 2014. 2 vols.

El belga Zidrou s’està fent ràpidament un merescut nom. Tot i que té una llarga trajectòria que l’avala, és recentment que se l’ha descobert, amb un còmic més realista que les seves obres anteriors. El podeu llegir en totes aquestes obres (o fins i tot aquesta on comparteix equip amb Jordi Lafebre), però avui ens centrarem en La Mondaine.

El protagonista, Aimé, entra a treballar en la brigada del vici, encarregats de prostitutes, pederastes, exhibicionistes i tot aquest tipus de coses. En una de les primeres escenes li donen a la nova incorporació a la brigada el diccionari, des d'”abús” a “zoofília”, mentre el va llegint pregunta als seus companys coses com “però aquesta perversió existeix?”.

Estem al París dels anys 40, ja no és el París de Miller i Hemingway, però possiblement encara era la ciutat d’Europa amb una “vida alegre” més descarada en aquells moments.

La història comença al París ocupat, un grup de gent, entre ells Aimé i una detinguda, esperen refugiats sota terra que acabi un bombardeig anglès, i amb un flashback anem a l’entrada d’Aimé a la brigada, fa relativament poc, quan l’ocupació començava i se suportava prou bé (res de fervorosos lluitadors de la Resistència, el que resulta més realista). Una brigada que més que lluitar contra la prostitució simplement la mantenia controlada, com diu un dels policies “no pots posar un grup de nanos a vigilar una tenda de llaminadures i esperar que no en provin cap”.

En una de les operacions Aimé entra en un espectacle (a tots els altres ja els coneixen), resulta ser un espectacle de zoofilia, amb una pantera i una noia polinèsia. La policia entra a la força, clausuren el local i empresonen als responsables. Ja a les dependències policials a la noia no li treuen ni una paraula, i tampoc aconsegueixen que es vesteixi, Aimé n’està captivat però li perd la pista.

Són anys complicats, sobretot perquè a l’activitat de la brigada s’hi ha de sumar la història personal d’Aimé, i també el tema jueu, concretament la batuda del velòdrom. Més de 10.000 jueus van ser detinguts a França i duts a camps d’extermini, els francesos van col·laborar de manera entusiasta, més de 9.000 policies van ser els encarregats d’anar casa per casa a detenir els jueus i dur-los al velòdrom, i d’allà cap a Auschwitz, ara amb la col·laboració de la SNCF. Són temes que als francesos no els agrada recordar, i trobar còmics on això s’expliqui tal qual va passar és destacable, emcara que això no sigui la part principal de l’argument.

Aimé s’ha quedat completament encisat per la noia polinèsia, Eeva, la salvatge, sense explicació se sent captivat per la seva força, la recorda i en la seva feina pels baixos fons la busca. Però la trobarà al lloc on menys s’ho podia pensar, potser per això a partir d’aleshores els esdeveniments es precipiten.

Estem davant d’un còmic falsament senzill. És fàcil de llegir però amaga històries prou complexes, dures i amb molts matisos. A la part del dibuix hem de destacar una ambientació de “10”, la feina de Jordi Lafebre en els dos àlbums que formen la sèrie és sensacional.