Una cosa és llegir Dostoievski, “almenys Crim i Càstig” com succeiria en una família educada com els Peck, i una altra baixar les escales amb els ulls exaltats per l’emoció i llegir en veu alta i apassionadament un paràgraf imprescindible, com fa Duncan, mentre l’educada família contempla confosa aquest estrany comportament. Perquè una cosa és llegir Dostoievski i una altra molt diferent aquesta mostra tan desmesurada de passió.
En aquesta novel·la Anne Tyler ens parla d’aquesta actitud: un gen alterat?, inquietud?, curiositat?, que caracteritza determinades persones en algunes famílies i provoca la condescendència si no la desaprovació i el rebuig dels respectables membres de la societat. Hi ha moltes vides possibles i també una llarga llista d’actituds que es poden prendre per a viure-la.
En Buscando a Caleb Tyler contraposa el món orientat als diners, la posició i l’aparença a un altre món on els personatges es guien per l’amor i la passió. Així, no hi ha absolutament res que Caleb pugui fer per resistir-se a la passió que sent per la música (encara que no ho intenta en absolut), així com Duncan mai no podrà portar una comptabilitat ordenada, ni viure sota horaris regulars (encara que tampoc ho intenti en absolut).
Les persones com Duncan dirigeixen els seus esforços a l’elaboració dels plànols d’una màquina de moviment continu, a descobrir un mètode per criar abelles sense agulló o fabricar amb restes casolanes el millor abonament per plantar blat de moro en el petit jardí. Perquè, “hi ha alguna cosa pitjor que el fet de sentir-se tancat en un lloc, envellir, decaure i finalment morir?”
Mentrestant, Justine camina amb la seva família, cadascun carregant un enorme fardell de roba, a la bugaderia, perquè a Justine no li agrada rentar roba, ni planxar, ni cuinar, ni netejar. Després endevina les cartes als seus clients. “Canviï, canviï sempre”, aconsella.
Al rígid i petit món orientat a la consecució d’objectius, el món on es prenen decisions correctes i efectives, adequat, coherent, estable i segur, s’oposa l’univers de Justine. Justine no pren decisions. Justine es mou per amor. Justine no té una finalitat. I mentre els éssers que habiten el petit món es mantenen estàtics, Justine posseeix una desconcertant capacitat per adaptar-se. Justine acepta, amb curiositat, sense resignació i sense transigir. Potser tampoc és aquesta la millor manera de viure i és que totes les vides porten associada una dosi de sofriment. Però no passa res, o al contrari, tot passa i la vida continua.
Justine és capaç de veure les coses des de tots els angles i així és també la literatura d’Anne Tyler que ens mostra totes les cares possibles dels seus personatges. Les persones s’equivoquen, avancen, corren, fugen, són felices, es deprimeixen, romanen tancades en un petit oasi i no saben triar sempre el millor per a elles, o potser sí… L’autora ens mostra, sense judicis i amb una àmplia perspectiva, una gamma de possibilitats, i uns personatges que es van transformant davant els nostres ulls.
Tyler va estudiar literatura russa. Avui és una de les figures més importants de la narrativa contemporània nord-americana, guanyadora d’un premi Pulitzer per la seva novel·la Exercicis respiratoris. De cadascun dels seus personatges, fins i tot dels més senzills (si és que en realitat són senzills) podria escriure’s una llarga tesi. I Justine és potser un dels personatges femenins més curiosos de la literatura.
“Canviï, canviï sempre”, diu Justine.
