MacCullers, Carson. El cor és un caçador solitari. Barcelona: Edicions 62, 1990
MacCullers, Carson. El corazón es un cazador solitario. Barcelona: Seix Barral, 2008
“Pere, el teu amic no és NORMAL”
(cita privada, perdoneu que no en desvetlli l’autora)
Carson McCullers (1917-1967) és una de les veus narratives més lúcides i líriques de l’Amèrica contemporània. S’acostuma a vincular la seva literatura amb la de l’altre gran retratista del sud dels EUA: William Faulkner (de la generació anterior a la de McCullers). La vida de Carson va estar marcada, d’entre una colla de dades biogràfiques més que ens han arribat i d’infinitat d’altres que només ella coneixia, per la malaltia. I destaco aquest fet per ressaltar el mèrit del seu esforç creatiu, que s’hagué de sobreposar al dolor físic i psíquic que patí de manera gairebé ininterrompuda des de ben jove. La seva obra literària no és abundant, segurament perquè la seva vida tampoc fou llarga. Escassa i magnífica. I eterna, diria. Els seus relats s’incrusten amb una naturalitat impecable en les petites ciutats del sud dels EUA que recrea i reporten una panoràmica minuciosa dels problemes socials que la gran depressió econòmica de la dècada dels 30 va comportar en l’Amèrica profunda. I ho fa a través de la descripció dels conflictes individuals dels personatges, a partir de la qual aporta molta llum sobre els mecanismes de l’ànima humana. Sobre la seva solitud incontestable.
McCullers tenia només 23 anys quan, el 1940, va escriure The Heart is a Lonely Hunter. De quantes maneres diferents es poden omplir els temps d’una vida humana, oi? I Amèrica es va treure el barret davant del talent precoç d’aquesta noia malaltissa que ja havia escrit la seva primera narració curta als 16 anys.
El cor és un caçador solitari és un retrat coral amb protagonistes. El principal d’ells és John Singer, un sordmut d’una bondat, una paciència i una generositat inusuals i il·limitades. Que guarda un secret d’amor en el seu cor. Que es converteix en referent i en una mena de líder espiritual silenciós d’alguns dels perdedors d’aquesta ciutat en decadència, assotada pel racisme, la pobresa i la incomunicació entre els seus habitants.
“Tots som John Singer”, dirien avui els personatges de la novel·la. Però més aviat John Singer és cadascun d’ells. Qui calla atorga. I com John calla i sap llegir molt bé els llavis, al seu costat les ambicions, els anhels secrets de cadascuna de les persones que se li acosten semblen lícites i pertinents, fa l’efecte que són a punt d’acomplir-se. Aquest és el gran poder de què investeixen Singer. Ell també té els seus somnis, però no en fa partícip ningú. O gairebé ningú.
La literatura de McCullers és partidista: es decanta amb determinació pels exclosos, per les rareses humanes de qualsevol ordre. Les seves narracions estan poblades per personatges amb conviccions molt fortes, amb pocs recursos econòmics (almenys en El cor és un caçador solitari així és) i amb força contradiccions. I, malgrat la seva extravagància, resulta fàcil identificar-se amb cadascun d’ells (en part perquè potser sota l’aparença normativa dels éssers estàndard d’aquest món també s’amaguen un bon grapat de rareses inconfessables; en part per l’enorme talent narratiu i l’agudesa en la descripció de l’ànima humana de l’autora. MacCullers no jutja, descriu mirant de comprendre les raons de cadascú. Difícil, molt difícil. Lloable.).
Bevedors, persones amb sexualitat no normativa, amb ànsies artístiques que la precarietat econòmica vedarà, lluitadors racionals, viscerals i embogits alhora de la causa de la igualtat racial, del comunisme, de la dignitat. Política i experiència vivencial es barregen, s’alien i es contradiuen en cadascun d’ells i, per sobre de tot, una constatació aflora un i altre cop en les seves paraules i accions: la dificultat, la impossibilitat, gairebé, de la comunicació humana i la frustració que aquesta constatació els suposarà a tots ells.
Tots aquests elements estan escrits amb passió i sense cap engruna d’afectació. A través d’una prosa delicada i subtil, l’autora tracta qui la llegeix amb intel·ligència i no insufla cap moralina a la narració. Descriu la condició humana amb exhaustivitat: ens recorda allò que ja sabem i ens obre noves possibilitats al coneixement d’aquest caçador solitari que cadascú posseïm.
Una gran novel·la.
12 Comments
Carson Mc.Cullers va inspirar a l’escriptor prou conegut
Tennessee Williams.
Molt bona recomanació!!!
És una de les lectures que sempre recomano i que no s’oblida, per la seva bellesa, qualitat literària i tot el que ja has dit.
Tens raó, Teresa, és d’aquestes novel·les que t’acompanyen i t’acompanyen. I no sé a tu, però a mi, em va fer un efecte transformador: quan vaig acabar de llegir-la em sentia millor persona i tot. Una revelació, la senyoreta McCullers
Un gran títol per a una gran novel.la. Mc Cullers ens arriba a l’ànima i ens
enfronta a nosaltres mateixos per tal de, efectivament senyoreta Le Guin,fer-nos sentir millor persones. Magistral!!
És cert, Pere, el títol ja és molt evocador i la novel·la li fa justícia. Hem de reivindicar la sra. McCullers. Gràcies! 😉
En efecte, una gran novel·la (i un gran post, K. LeGuin). A més de retratar com pocs els exclosos i els “diferents”, MacCullers tenia un gran talent per aprofundir en la psicologia infantil, com ho demostra en la meravellosa “Member of the Wedding” (“Frankie Adams” en català, “Frankie y la boda” en castellà).
Sí, Jay, completament d’acord amb el retrat de la psicologia infantil. De fet, al recull de contes ‘La balada del cafè trist’ una de les narracions, “Wunderkind”, és també una incursió en la psicologia infantil tremenda (en aquest cas, però, ho tenia més fàcil, ja que aquesta nena prodigi que descriu és la recreació literària de la mateixa Carson). Vaja, que la McCullers estava especialment dotada per això de comprendre ànima i cervell humans.
Jo també sóc de la vostra opinió envers l’autora i les seves novel·les. Farà un any i mig vaig ressenyar ‘Frankie Addams’ en un altre bloc: http://www.nosaltresllegim.cat/2011/frankie-addams/
A més, vull afegir una anècdota sobre ‘El cor és un caçador solitari’ a la biblio. A la Benguerel tenim uns prestatges on recomanem novel·les del fons, i fa un parell de setmanes vaig baixar aquesta i, dies després, la vaig haver de retirar perquè cap usuari la agafava. A vegades… els ocells (usuaris) fan cagarades!
Escriure una ressenya sobre El cor és un caçador solitari és un repte. Llegir la primera novel·la de Carson McCullers va ser una experiència fascinant i un cop tancat el llibre tenia el cap amb un zum-zum d’idees que no em deixaven. Però transmetre totes aquestes sensacions sobre paper (o pantalla, bé, ja m’enteneu) és una tasca difícil; no solament per la complexitat de la història, sinó també pel fet que és impossible respondre a la pregunta: de què va la novel·la? Segurament això us haurà passat: algú us pregunta què llegiu en aquest moment i, acte seguit, us llencen la fatal pregunta. El cor és un caçador solitari és una d’aquelles novel·les i no sabia si era millor centrar-me en Singer, el sord-mut, en Mick, la noia en ple conflicte adolescent, potser el doctor Copeland que lluita entre dues classes socials?
Penso que es tracta d’una novel·la coral en la qual Singer hi té un paper destacat. Tots tenen la seva importància i jo, si hagués de parlar dels personatges, els donaria a cadascun una part de protagonisme.
Mick és una nena amb una creativitat infinita i unes perspectives de dur a terme els seus projectes pràcticament nul·la, per les condicions de pobresa familiars; el doctor Copeland, autoaïllat per les seves conviccions, per la impossibilitatd de comunicació amb els fills, als quals estima però menysprea per no ser conscients del racisme a què estan sotmesos, per no lluitar. I Biff Brannon, l’amo de la taverna, amb les seves inclinacions afectives; i Jake Blount, el foraster comunista, abrandat i alcoholic, i no podem oblidar l’amic de Singer, el també sord-mut Antonapoulos…
En són un bon grapat. I tots ells força complexos. Arrosseguen tota una cosmovisió particular que alhora conforma aquest entramat social que McCullers encabeix en una ciutat en decadència, trista, brutal, on malgrat tot hi bull la vida i l’esperança. Es pot dir moltíssim de cadascun d’ells per separat i de les interrelacions que mantenen.
En fi, sort amb la teva ressenya!
Llibre extraordinari i gran recomenació. McCullers és juntament amb Cheever i Salter el meu trio predilecte d’escriptors nord-americans.
Estic molt d’acord amb tots els comentaris, és un llibre extraordinari.
A mi em va captivar McCullers.
Una gran recomenació.