Jones, Owen
Chavs: la demonización de la clase obrera
Madrid: Capitán Swing, 2012

Són fàcilment identificables. Porten roba esportiva i bijuteria ostentosa, són sorollosos i maleducats. Provenen de famílies desestructurades. Com que no treballen ni estudien, es passen el dia fumant porros o bevent alcohol. S’aprofiten dels subsidis d’atur o dels ajuts a famílies, però no tenen cap intenció de trobar feina. Al Regne Unit se’ls anomena chavs, però a casa nostra se’ls coneix com a canis, ninis o chonis. Fa uns anys eren individus aïllats, les ovelles esgarriades d’un sistema que funcionava. Ara s’han convertit en emblema de la classe treballadora i boc expiatori d’una societat en crisi. Aquesta és la tesi que el jove sociòleg Owen Jones presenta al llibre que ressenyem avui, Chavs, la demonización de la clase obrera. Un assaig que s’interroga sobre els motius que hi ha al darrere d’aquest fenomen, arribant a conclusions inquietants per a tots nosaltres.

Per començar, l’autor examina el paper dels mitjans de comunicació en la creació i propagació de la caricatura chav. Més concretament, analitza dos casos que van commocionar la societat britànica fa uns anys, el de la celebritat mediàtica Jade Goody i el del segrest de la petita Shannon Matthews. Goody era una jove provinent d’un dels barris més deprimits de Londres que es va donar a conèixer quan va concursar en el programa de telerrealitat “Big Brother”. Les seves maneres barroeres i la ignorància van fer que li assignessin l’etiqueta de “chavette”, i ella explotava aquesta imatge perquè li donava notorietat. Finalment l’audiència la va expulsar arran d’uns comentaris racistes que va fer sobre una altra concursant d’origen pakistanès. Malgrat això, Jade va saber aprofitar l’atenció mediàtica encadenant aparicions en diversos programes, fins que se li va diagnosticar un càncer de cèrvix terminal (en directe i durant la seva participació en la versió índia de Big Brother). Era una història massa bona per deixar-la escapar, i Jade va vendre a la premsa els seus últims dies, provocant un escàndol nacional que va tenir ressò internacional. Alguns sectors van considerar-ho una mostra de la degeneració de la classe social que Jade havia vingut a representar, passant per alt el paper que els mateixos mitjans havien tingut en el seu ascens i caiguda. No seria l’última vegada que un membre de la classe obrera seria sotmès a un linxament públic.

El cas de la petita Shannon Matthews és un altre exemple. Matthews, una nena de nou anys de Dewsbury (una àrea coneguda per ser una de les més desfavorides del país) va desaparèixer el 19 de febrer de 2008, donant lloc a una operació policial de recerca massiva. La nena va ser trobada un mes després, el 14 de març, a casa de l’oncle de la parella de la mare. L’escàndol va ser majúscul quan es va destapar que, de fet, la desaparició de Shannon responia a una conxorxa entre la seva pròpia mare i l’esmentat oncle, que planejaven lucrar-se econòmicament de la publicitat que havia generat el cas. Un cop es va saber la veritat, els mitjans van condemnar no només la família de la Shannon, sinó a tota la comunitat de Dewsbury. El trist desenllaç va reforçar en l’imaginari públic l’estereotip del chav com el d’una persona disposada a tot fer per aconseguir diners fàcils i, per tant, mereixedora del menyspreu i la burla. Però Jones explica que, en realitat, comportaments com el de Goody o la família Matthews tenen a veure més amb la desesperació d’una classe abandonada a la seva sort que amb la depravació.

Segons Jones, l’origen dels problemes que es donen a les comunitats obreres s’ha d’anar a buscar trenta anys enrere, al mandat de la Primera Ministra Tory Margaret Thatcher. Thatcher, coneguda com “la dama de ferro” per la seva agressiva política liberal, va privatitzar empreses públiques, va desarticular la xarxa d’habitatges de protecció social i va iniciar una campanya de desmantellament de la indústria metal·lúrgica que va portar a l’atur a milers de persones (un drama humà que la comèdia The Full Monty va donar a conèixer a tot el món). Totes aquestes mesures pretenien desregularitzar l’economia i desfer els avenços socials que la generació anterior havia lluitat per aconseguir (si en voleu saber més, l’excel·lent documental de Ken Loach El Espíritu del 45 en detalla els fets). Els governs successius, laboristes de nom però conservadors de fet, van continuar la tendència iniciada per Thatcher, empitjorant les condicions en què vivia la classe treballadora i provocant la seva progressiva pèrdua de prestigi.

Davant l’aparent fallida de l’esforç col·lectiu, el mite de “l’home fet a si mateix” es va propagar per les comunitats obreres, tan necessitades d’esperança. Aquest mite, promogut des del govern, proclama que si un individu s’esforça suficientment, podrà ascendir socialment. Un mite que Jones desmunta revelant que, a Anglaterra, la gran majoria de persones que arriben al poder pertanyen a classes privilegiades. Encara més, Owen afirma que aquest mite es fa servir per justificar les desigualtats socials, de manera que si algú és pobre, es considera que ho és per un defecte en el seu caràcter i si és ric, ho és únicament pels seus mèrits. Els condicionaments de classe, gènere o raça es passen per alt o es minimitzen. Una estratègia que, bàsicament, eximeix a l’Estat de qualsevol responsabilitat envers als seus ciutadans i els culpabilitza.

Tot plegat, un panorama inquietant i extrapolable al nostre país: digueu-li Jade Goody o Belén Esteban, Jersey Shore o Gandía Shore, es tracta del mateix fenomen.

Per acabar, us deixo amb una recomanació: la pel·lícula Fish Tank, guanyadora del premi BAFTA l’any 2009, que tracta aquesta problemàtica: