WALDEN, TILLIE
¿Me estás escuchando?
Barcelona: La Cúpula, 2020
Bea, una jove de divuit anys, marxa de casa sense dir-li res a ningú, amb una motxilla i sense cap destí aparent. Es topa amb la Lou, veïna mecànica i amiga de la seva mare, que tot just comença un viatge a l’oest de Texas per veure una familiar i, de pas, fugir d’un neguit indefinit. Lou veu a la Bea desemparada i desorientada i, malgrat conèixer-se molt poc, insisteix que pugi al cotxe i així enceten totes dues un viatge per l’oest de Texas. Pel camí es trobaran una gata perduda, uns oficials inquietants del servei d’assistència en carreteres, paisatges solitaris, respostes per unes preguntes que no s’atreveixen a contestar, tot en un Estat on diuen que ningú no és avorrit, on els mapes no són complets, on hi ha pobles que trobes només quan toca i carreteres perquè la seva topografia se situa a la frontera entre el món exterior i l’interior, inconnexa, mal·leable i sempre variable, farcida de desviaments, carrers sense sortida i l’anhel de traçar-hi una llarga carretera que uneixi les cruïlles i els passatges de les seves respectives vides.
¿Me estás escuchando? suposà el segon premi Eisner per a l’autora, Tille Walden, que el 2018 ja havia sigut guardonada a millor obra basada en fets reals per Piruetas. No podem dir que sigui un còmic autobiogràfic, però no seria forassenyat afirmar que Bea encarna les inseguretats d’una Tillie Walden que transita de l’adolescència cap a la maduresa que representa Lou, amb la càrrega d’inseguretats que encara du a sobre. Perquè madurar és una travessia sense mapes fiables i que no s’acaba mai.
Per cert, avís a navegants: Walden ha creat una obra que apel·la als sentiments i no a la consciència, així que deixeu-vos emportar per les emocions, fixeu-vos tant en els silencis com en els diàlegs, no perdeu de vista els detalls i, sobretot, obriu els cors a la Bea i la Lou, malgrat que els hi costi comunicar-se, perquè la comunicació (o la manca de, o la dificultat de) és també un dels eixos de ¿Me estás escuchando?
La carretera i el viatge com a metàfora de la vida en tant que recorregut donen peu a tractar molts temes com la soledat, les relacions, el passat, i l’evolució personal
Vaig conèixer a l’autora amb “Piruetas” i em va agradar molt la delicadesa amb la que tracta temes com la solitud i el que significa fer-se gran en un medi no sempre acollidor. La que comenteu em sembla també una proposta molt interessant per continuar seguint la exploració que fa Tillie Walden de la realitat que envolta l’entrada a la maduresa.