Com cada any, des del 1962, el 27 de març és el Dia Mundial del Teatre. Amb motiu d’aquesta commemoració l’Institut Internacional del Teatre encarrega a un professional destacat del món de la dramatúrgia l’elaboració del seu missatge internacional. L’escriptor noruec, Jon Fosse, recentment guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, ha estat el responsable d’escriure el d’aquest any. Jon Fosse, és un tot terreny de les lletres amb una àmplia i diversa producció literària; no només com a dramaturg sinó també com a poeta, novel·lista, traductor i assagista.
I del més recent Premi Nobel, fent un salt en el temps, ens traslladem a la figura de qui tot i ser candidat al Nobel de literatura durant setze anys, mai no el va assolir: l’Angel Guimerà, de qui aquest any es commemora el centenari de la seva mort.
A finals del segle XIX, Guimerà es va convertir en el més popular dels nostres dramaturgs (també era reconegut com a poeta i escriptor en prosa). Tot i això amb el pas dels anys va anar caient en l’oblit. A les darreries dels anys 60 i principis dels 70 del segle XX quan emergien amb força grups de teatre independent, les obres de Guimerà eren titllades d’anacròniques i es menystenien. Eren comptades les excepcions en les que crítics o dramaturgs reivindicaven el seu llegat; per exemple, Ricard Salvat, que va portar a escena una versió de La filla del mar, va defensar “una revisió o revitalització de l’opus dramàtic guimeranià” en un dels seus articles que es troba al recull Quan el temps es fa espai: la professió de mirar.
Encara van haver de passar uns quants anys, fins a la dècada dels 90 i de la mà dels més importants dramaturgs de l’època, Josep Maria Benet i Jornet o Sergi Belbel, entre d’altres, per veure un canvi en la percepció de Guimerà que signifiqués la recuperació de la seva figura com a gran clàssic del teatre català.
En paraules d’Enric Gallén a l’entrevista publicada al número 771, de març de 2024, de la revista Serra d’Or: “Guimerà no és cap autor antiquat; el que cal és llegir-lo i contextualitzar-lo bé”.
Recuperem en aquesta guia les principals obres de teatre de l’autor i us convidem a llegir-les o rellegir-les, veure-les, escoltar-les i sentir-les.
MAR I CEL
Estrenada l’any 1888 al Teatre Romea, és la gran tragèdia romàntica de Guimerà on explica l’amor impossible entre en Saïd, un pirata musulmà, i na Blanca, cristiana i captiva del primer, al segle XVII, en un vaixell a alta mar.
Aquesta obra va suposar a l’autor un gran èxit de públic i va ser traduïda al castellà; això possibilità que, uns anys més tard, Guimerà entrés en contacte amb el teatre que es feia a Madrid i amb algú que seria cabdal per a les seves obres posteriors, l’actriu Maria Guerrero.
En la nostra mirada contemporània, no es pot pensar en Mar i Cel sense pensar en la música d’Albert Guinovart, el llibret de Bru de Sala i l’espectacle de Dagoll Dagom, trinomi que ha aconseguit el musical català més vist de tots els temps.
MARIA ROSA
Drama social que gira al voltant de les relacions apassionades de la Maria Rosa amb l’Andreu i el Marçal, allunyada del romanticisme de Mar i Cel.
S’estrena l’any 1984 al Teatre Novetats i aquell mateix any també al Teatro Español de Madrid, amb la traducció de José Echegaray i de la mà de la companyia de Maria Guerrero; de fet es tracta d’una obra feta a mida per a l’actriu. La projecció internacional de Guimerà arribarà amb aquesta col·laboració ja que aquesta companyia girarà per a diversos escenaris d’Amèrica del Sud i d’Europa portant les obres de Guimerà en el seu repertori.
De Maria Rosa s’han fet diferents versions cinematogràfiques, entre elles la pel·lícula muda que el cineasta Cecil B. DeMille, va estrenar l’any 1916 o la versió del director Armando Moreno del 1965 amb la Núria Espert i el Paco Rabal com a personatges principals. L’any 1978, RTVE Catalunya va fer l’enregistrament televisiu de l’obra amb la Marta Angelat com a protagonista que es pot veure lliurement a l’arxiu de rtve play.
TERRA BAIXA
Escrita en la seva època de major plenitud, Terra Baixa és, segurament, i amb permís de Mar i Cel, la més popular de les obres de Guimerà. En Manelic, la Marta i en Sebastià formen un triangle amoròs que serveix per confrontar dos mons oposats: la terra baixa i la terra alta, la ingenuïtat i la perversió.
Es va estrenar primer en castellà, l’any 1896, amb la companyia de la Maria Guerrero. En català, no va ser fins al 1897 que es va estrenar a Tortosa i poc i després a Barcelona, al Romea.
MANELIC (emportant-se-la a coll): Lluny de la terra baixa! (Per què li obrin pas) Fora tothom! Aparteu’s-e! He mort el llop! He mort el llop! He mort el llop!
Des del primer Manelic, l’Enric Borràs, molts han estat els actors que han dit aquesta frase dalt de l’escenari: l’Enric Majó, el Julio Manrique i en Lluís Homar han estat alguns dels més emblemàtics.
Va ser portada al cinema diverses vegades per directors de diferents països: d’Argentina, Mèxic, EUA i Alemanya (en aquest darrer cas, la directora, Leni Riefenstahl, va dirigir Tiefland a partir de l’òpera d’Eugen d’Albert de 1903 que s’havia basat en l’obra de Guimerà).
LA FILLA DEL MAR
Estrenada primer al Teatro Odeon de Buenos Aires l’any 1899, arribà un any més tard al Romea, té com a protagonista l’Àgata, una jove que de nena va sobreviure a un naufragi i viu a un petit poble de la costa. De nou, una historia amb un triangle amoròs, el de l’Àgata, la Mariona i el Pere Màrtir, en la que l’enamorament foll acaba en tragèdia. En aquesta obra hi ha algunes de les temàtiques més interesssants de l’obra de Guimerà, el respecte per la diferència, el no acabar d’encaixar enlloc, i la resistència de la societat per l’acceptació del qui és forani.
L’any 2021, la companyia La Barni Teatre en va fer una versió musical que va obtenir tres Premis Butaca.
3 Comments
Està clar que és un dels nostres grans dramaturgs.
Personatges com la Maria Rosa o en Manelic són una aportació al teatre universal…
Terra Baixa és un gran libre. Recordo que el vam llegir a l’institut.