El teatre grec ve representat per tres grans autors: Esquilo, Eurípides i Sòfocles. Per entendre el teatre grec cal parlar de “catarsi”. Son obres catàrtiques. La catarsi es pot mirar des de dues bandes: la primera,  i la més coneguda, des del punt de vista de l’escriptor o l’escriptora. L’autor fa catarsi i es neteja psicològicament de fets foscos a través del relat imaginari amb versemblança amb la realitat on vol anar a parar. La segona, és la que es practicava a l’imperi grec. Son els espectadors qui fan catarsi tot mostrant una identificació amb el personatge central de l’obra que visualitzen.

Per què estaven pensades així?. Els grecs vivien temps convulsos, difícils, de fets sanguinaris amb les guerres  imperials. Hi havia un altra raó: els grecs creien en la natura com a eix central, es la personalitat complexa natural dels homes. Però la vida cultural i política obligava a portar màscares. El “prosopon” era la màscara que portaven els actors per interpretar a un personatge. Cada “prosopon” significava un tipus de condició humana i representava un conflicte universal natural de l’home. No obstant, no confonem al concepte de PERSONA que esdevé centre de la moralitat i de la psicologia amb l’arribada posterior del cristianisme.

Sòfocles va escriure moltes més tragèdies de les quals ens queden. Son set tragèdies de caràcter universal les que es poden obtenir actualment. “Edipo rey” i “Antígona” son eixos culturals de primer ordre en els nostres dies. El teatre de Sòfocles gira entorn del conflicte entre les lleis dels homes i la llei natural. Han estat font inigualable de la psicologia moderna i de la política moderna.