Living Colour. Vivid ; Time’s up
Australia: Sony, p. 2001

El rock sempre ha estat un gènere inquiet, obert a les més diverses influències ja des dels seus inicis. Cap a mitjans de la dècada de 1980, el rock estava patint una nova mutació. Bandes com Faith No More, Primus, Red Hot Chili Peppers o Fishbone tractaven d’incorporar elements de la música urbana d’arrel negra al rock o al heavy metal: rap, hip-hop, reggae i funk es barrejaven amb els ritmes contundents i el virtuosisme estrident del heavy. A poc a poc, aquestes bandes van aconseguir guanyar-se l’estima del públic, potser fart de les grans bandes d’estadi i dels grups de hair-metal com Mötley Crüe i Quiet Riot. A més, les seves obres van contribuir a consolidar l’escena musical alternativa, obrint pas al metal alternatiu i al grunge dels noranta.

Però de tots aquests grups, va haver-hi un que va aconseguir com cap altra el reconeixement i l’èxit: Living Colour. I és que Living Colour va conjuntar a la perfecció el heavy amb el jazz, el hip hop i especialment el funk, creant una estètica musical reconeixible i coherent.

Va haver-hi un altre factor que va participar en l’èxit de la banda: tots els seus membres eren afroamericans. Potser aquest fet podria semblar trivial, però no deixa de ser paradoxal la manca de músics negres que es dediquin al rock, donada la gran influència que la música negra ha tingut en aquest gènere. A més, els EEUU pateixen uns innegables problemes d’integració de la comunitat negra. Living Colour sempre va ser una banda compromesa en aquest aspecte: les lletres de les seves cançons no defugen els temes polèmics, com la denúncia de la desigualtat, els abusos de poder o els prejudicis racials.

Prova del compromís social de Living Colour és el fet que la formació va sorgir de la tasca del guitarrista Vernon Reid, al cor d’una organització que el mateix Reid va contribuir a crear: la Black Rock Coalition. Com a organització sense afany de lucre, la BRC treballa per a potenciar el desenvolupament i l’exposició pública dels músics negres de rock. Reid va provar amb diferents formacions, entre els anys 1984 i 1986, sorgides de la BRC fins que va trobar la definitiva, formada per, a més de Reid, el vocalista Corey Glover, el baixista Muzz Skillings, i el bateria Will Calhoun.

Estilísticament, Living Colour es considera com la primera gran banda de funk metal, tot i que les capacitats musicals dels seus membres van fer que la banda anés més enllà de la simple suma de funk més metal.

El cor de Living Colour és sens dubte Vernon Reid. L’estil de Reid és qualsevol cosa menys ortodox: metal, funk, avantguarda, punk, soul… Tot sembla encabir en la seva concepció musical. Una marca de la casa de Reid són els seus solos: interpretats a velocitats increïbles, el seu concepte de la improvisació és més proper al free-jazz que al blues-rock o al heavy, enfocaments molt populars a l’època (gràcies a Eddie Van Halen).

Un altre element fonamental de la música de Living Colour és la veu de Corey Glover. Amb un to greu i esponjós, Glover és capaç de cantar rock amb el sentiment d’un cantant de gospel o de soul. Una veu veritablement dotada, versàtil, que afegeix molts matisos d’emoció a les contundents composicions de la banda. Uns matisos que, tot sigui dit, solen estar absents de les interpretacions vocals de la majoria de bandes de metal.

La base rítmica de Living Colour funciona de manera aclaparadora: Will Calhoun aporta els ritmes granítics de bateria propis del rock més dur, mentre que Muzz Skillings dobla les línies de la guitarra de Reid, en els temes més heavies, o crea les seves pròpies melodies, tasca fonamental en els temes més propers al funk.

Aquesta formació es va mantenir fins a l’any 1992, moment en el qual Skillings va deixar la banda i va ser substituït per Doug Wimbish. Living Colour continua avui dia fent música i tocant arreu del món, però va ser amb la formació original que va assolir l’èxit. I ho va fer amb els dos discos que us presento en aquesta edició doble: Vivid i Time’s up. En aquesta ressenya us oferiré un comentari de les cançons més significatives de cada disc.

Comencen revisant Vivid. El primer tall de l’àlbum va suposar l’èxit massiu per a Living Colour, i encara avui és el seu major èxit: Cult of Personality. La cançó és una crítica a la tendència humana a venerar els grans líders (el fenomen del culte a la personalitat). Inclou fragments de discursos de Malcolm X, John F. Kennedy i Franklin D. Roosevelt, així com referències a altres líders com Mussolini, Stalin o Gandhi. El tema s’obre amb una poderosa frase de guitarra de Reid, que dóna cos a la composició i sobre la que es desplegaran variacions al llarg de la mateixa, doblades pel baix d’Skillings i tot recolzat pel poderós ritme de Calhoun. El solo de Reid és una completa bogeria genial, que empeny encara amb més força a la composició. El treball de Glover és igual d’impressionant, i deixa al tema en un clímax final quan juga amb les síl·labes del títol de la cançó. El vídeo del tema va ser emès constantment per la MTV, que va concedir-li dos MTV Video Music Awards. A més, Cult of Personality va guanyar el 1990 el the Grammy award for “Best Hard Rock Performance”.

L’èxit de la banda, i del tema, també es va veure potenciat per l’explosiva aparició de Living Colour al llavors popularíssim show d’Arsenio Hall, interpretant en viu Cult of Personality:

Open Letter (To a Landlord) denuncia els excessos especulatius als barris afroamericans. El tema s’obre amb la guitarra de Reid, amb uns acords d’aire gospel sobre els que Glover canta amb tota la sensibilitat de la seva veu. El tema es mou ràpidament cap a la contundència: Skillings toca una frase plena de ritme, secundada de manera laxa per la distorsió de la guitarra de Reid. La tornada del tema recupera el motiu gospel de la introducció, que també serveix per a construir el clímax final de la cançó.

Funny Vibe s’obre amb un contundent i ràpid ritme de metal, que dóna pas a un ritme ple de funk (gran treball rítmic de Reid i, en especial, d’Skillings), un exemple 10 de la fusió de funk i metal practicada per Living Colour. El tema també destaca per la presència a la veu de Chuck D, de Public Enemy, rapejant una lletra que denuncia els prejudicis racials que suporten els afroamericans.

Memories Can’t Wait és una reinterpretació del tema original de Talking Heads. La banda aplica la seva fórmula de funk-metal per a aconseguir que la cançó guanyi en potencia i en ritme, convertint-la en un míssil de funk-metal. La interpretació de la peça guanya en excitació quan la banda la toca en directe, com pots escoltar en aquest tall del recopilatori de grans èxits de la banda Pride:

I per si vols fer la comparació, aquí tens el tema original de Talking Heads:

Glamour Boys és un altre tema de denúncia social, en aquest cas sobre l’obsessió per l’estatus social i econòmic. No obstant la crítica, el tema té un to despreocupat i divertit, molt rítmic, incorporant un cor de veus femenines al fons. Com a curiositat, val la pena mencionar que Glamour Boys va ser produïda per Mick Jagger.

El darrer tema que destacaré de Vivid: “What’s Your Favorite Color? (Theme Song)“. Com en el cas de Funny Vibe, la cançó sembla orientar-se cap al metal just en el moment en el qual canvia a un ritme de funk molt ballable, amb tocs de sintetitzador (molt de l’època).

Passem ara a comentar alguns dels millors temes del disc Time’s up. El primer tall dóna nom a l’àlbum: Time’s up. Un tema de hardcore punk, que presenta les característiques més distintives d’aquest estil: un temps molt ràpid, amb una línia de guitarra agressiva, doblada pel baix i executada veloçment. El tema s’endureix més si hi cap, a la tornada, on el ritme s’alenteix i els acords es despleguen en un moviment descendent (cosa que fa que l’harmonia guanyi en contundència). El temps ràpid és un vehicle perfecte per a l’esbojarrat, però increïblement precís solo de Reid. Glover torna a mostrar que sembla ser capaç de cantar qualsevol estil que li presentin.

Pride s’obre amb una línia de guitarra entretallada, que en ser sostinguda pels tocs de la bateria de Calhoun (compositor del tema) apunta el to general de la composició: un ritme mitjà, reforçat per les notes doblades entre Calhoun i Skillings, quasi com si fos una marxa. El ritme fa que, tot i la força del tema, sigui difícil no quedar atrapat pel seu ritme. Reid i Glover llueixen junts, quan a la tornada Reid dobla amb la guitarra algunes de les notes que canta Glover. Just abans del solo de Reid, que combina notes espaiades, ben líriques, amb passatges més ràpids, la cançó s’alça sobre una línia descendent forta, que remarca més encara l’aspecte rítmic.

Type va ser el primer single de Time’s up, i fer-ho no va deixar de ser una aposta arriscada. I és que Type és potser el tema que menys utilitza les senyes que s’havien convertit en l’estil particular de Living Colour: no hi ha funk, ni melodies sexys. En lloc de tot això, tenim una línia de guitarra dura, quasi dissonant, sobre un ritme monolític. L’aire distòpic de la lletra queda abonada per la localització del videoclip: entorn industrial, runes, cotxes rovellats… La cançó canvia, i es mou entre aquest cos principal i dues seccions amb acords més suaus. Potser Type es podria entendre com l’intent de la banda de criticar i d’anar més enllà de l’etiqueta de funk-metal, o de metal alternatiu, que ells mateixos havien contribuït a crear.

El darrer tema que comentaré, Solace of you, mostra la cara més amable, més pop de Living Colour. Tot i això, la composició es nodreix de dues característiques de la música africana: el ritme, notable en la bateria de Calhoun i en la manera de tocar els acords de Reid, i les veus corals, en forma de cor femení que recolza la interpretació de Glover. En suma, una bella cançó que ofereix el millor de la tradició musical africana al públic blanc.

Com deia més a dalt, després d’un hiatus a principis dels noranta, Living Colour van reprendre el seu camí. Segurament mai tornaran a tindre l’èxit de vendes i de públic de finals dels vuitanta, però és una sort que mantinguin viu el seu llegat i que continuïn fent arribar el seu art a les generacions que no el vam poder gaudir en el seu moment.

No són poques les fites musicals que van aconseguir Living Colour: donar formar al metal alternatiu, reivindicar la figura del músic de rock afroamericà, introduir a la música d’arrel negra als fans del metal i, és clar, crear una bona colla de cançons formidables. La proposta musical de Living Colour, tot i els canvis en els gustos del públic al llarg dels anys, no ha perdut gens de l’empenta original. Així, més que ser un testament d’una època en la història del rock, representa un exemple del lluny que es pot arribar quan un grup d’artistes superdotats s’apropa a la música popular sense complexes.