Altarriba, Antonio i Kim. El Arte de volar. Alicante: Edicions de Ponent,  2009.

Perdoneu l’apropiació indeguda del títol de l’interessant novel·la d’Isaac Rosa per desmuntar un tòpic que s’ha creat al voltant del premiat àlbum de Kim i Antonio Altarriba. El arte de volar, si bé dedica unes bones pàgines a la vivència del protagonista a la Guerra Civil Espanyola, és molt més que una història sobre aquest període històric que encara genera tantes i tantes pàgines d’anàlisi històric i ficció de tot tipus. Per alguna cosa serà…

Aquesta història és bàsicament un exercici d’introspecció familiar d’Antonio Altarriba, que ens descriu la vida del seu pare, iniciant-la amb el suïcidi del mateix als 90 anys. Una història que comença a un poble de Saragossa que podria ser qualsevol poble de l’endarrerida Espanya de principis de segle XX, que passa per la II República i la Guerra Civil, l’exili i la postguerra i arriba fins els nostres dies. Però els fets històrics serveixen als autors com a escenari per desenvolupar el que realment els importa de debò: explicar-nos la difícil trajectòria humana d’Antonio, una vida de derrota (fins i tot en els moments vitals de triomf) i d’humiliació rebuda per ser un vençut.

No voldria caure en grandiloqüències, però el guió es senzillament espectacular, humà, dur, entendridor, realista, i sobretot proper: aquest Antonio podria ser el pare o l’avi de qualsevol de nosaltres. I Kim, lluny ja del seu Martínez el Facha (sense oblidar-lo però!) posa al servei del relat uns dibuixos en blanc i negre que són el vehicle perfecte, obra d’una ma experimentada després de molts anys d’historietes.

Tot i que ho promès, veig que al final utilitzaré alguna ampul·lositat. El llibre s’ho mereix. Sobre aquest còmic que ha rebut premis i més premis, que molts crítics l’han etiquetat sense problemes d’obra magistral i que fins i tot se l’ha comparat amb el Maus d’Art Spiegelman, jo afegiria que la seva lectura m’ha donat els millors moments que recordo darrerament amb un llibre a les mans. I destacaria pel seu aspecte tragicòmic, dos que em van emocionar especialment: l’anècdota de les espardenyes de Durruti i el sensacional darrer capítol que descriu la vida del protagonista a una residència de gent gran.

Absolutament recomanable per tot aquell que vol apropar-se al còmic i també pel lector experimentant.

Si, ho sento…una obra mestra!

Crítica a La Cárcel de Papel

Crítica a Guía del Cómic