Trueba, Fernando. El artista i la modelo. Barcelona: Cameo, cop. 2013
L’art i la vida són dues línies paral·leles condemnades a mirar-se i no entendre’s més que en petits instants de bellesa absoluta. Aquesta màgia, potser va poder ocórrer en el taller d’un vell escultor, en un lloc de la França ocupada, en la calidesa d’una jove refugiada convertida en model i en la inspiració d’un bosc ple de vida que acompanyarà l’artista en la seva darrera obra.
Fernando Trueba dirigeix una història tant sòlida com bonica amb un repartiment de luxe: Jean Rochefort encarna Marc Cros, l’artista. Una esplèndida Claudia Cardinale és Léa, l’esposa que recull del carrer una jove espanyola perquè inspiri el seu treball. I l’exultant Aida Folch és Mercè, la musa. La senzilla i lluminosa refugiada, que acompanya els maquis pels camins de muntanya. La bella a qui esgarrapen els esbarzers de la vida. La model que es despulla, i roman estàtica com la mort, perquè l’escultor la converteixi en art.
El que més hipnotitza de El artista i la modelo és la seva habilitat per manejar l’efecte seductor de la bellesa. Converteix l’espectador en autèntic voyeur que es recrea amb la passivitat del cos convertit en objecte i aconsegueix que sigui una transformació còmoda i agradable, tot i que, la reflexió subjacent, la de l’art com anihilador de la vida en cristal·litzar l’instant viscut en objecte, sigui d’allò més inquietant.
En un moment de la pel·lícula Marc Cros diu “la perfecció tot ho mata” i per aquesta lúcida afirmació caldrà passar per alt l’extrema fascinació eròtica de la vellesa cap a la joventut i de la masculinitat activa en contraposició a la passivitat femenina, que fa que els espectadors ens sentim una mica “vells verds”. Millor deixar-se emportar per la màgia de la imperfecció i pel voleteig eteri de les muses.
Fernando Trueba ha guanyat la Concha de Plata al millor director per El artista i la modelo.
