Kaurismäki, Aki. Un hombre sin pasado. Barcelona : Cameo Media, cop. 2008.

Aki Kaurismäki és un d’aquells directors coneguts entre cometes, o sigui, un director que sonarà a molts però pocs hauran vist alguna de les seves esplèndides obres d’art, com ara: La chica de la fábrica de cerillas (1991), Nubes pasajeras (1996), Juha (1999), Luces al atardecer (2006) o la seva última pel·lícula, encara en cartellera, Le Havre (2011).

Kaurismäki és, evidentment, un director clau si un vol presumir de cinèfil, i un bon crític o periodista especialitzat hauria d’almenys fer veure que el coneix. La pregunta que em faria si no conegués la seva obra seria: doncs què tenen les pel·lícules d’aquest tal Aki Kaurismäki que les fa tan especials?

Jo mateixa em responc: doncs són pel·lícules simples d’una gran profunditat. Com tots sabem de vegades ens trobem amb directors que intenten parlar-nos de temes transcendentals d’una manera èpica, transmetre’ns valor o sentiments a través d’un llenguatge cinematogràfic o un guió ple de laberints i paraules eloqüents. Kaurismäki camina en la direcció oposada d’aquest tipus de directors. Ell parteix d’una història molt concreta, normalment protagonitzada per outsiders de la societat que porten una vida senzilla, persones que no necessiten parlar per definir-se, la definició dels quals es troba en el vagabundeig dels seus cossos i de les seves paraules. Aquests personatges, carregats amb un passat que es pot llegir en els seus gestos i arrugues, ens mostren la bonica complexitat de la simplicitat més pura.

Kaurismäki és també l’encarregat de posar sobre la taula uns guions brillants, creats a base d’una economia de la paraula molt especial, on cada frase està carregada d’una dosi de sarcasme genial i no hi ha cap paraula que sobri. Aquests diàlegs formen el que seria l’esquelet sarcàstic de les pel·lícules.

Una de les pel·lícules més boniques de la seva llarga filmografia és Un hombre sin pasado (2002), la qual va rebre múltiples premis durant l’any 2002: nominada a l’Òscar com a millor pel·lícula de parla no anglesa, tres premis del Festival de Cannes -entre ells, el de millor actriu i el gran premi del jurat-, premi FIPRESCI del Festival de San Sebastián i nominació al Cèsar com a millor pel·lícula europea.

És la segona part de l’anomenada “triologia dels desheretats i perdedors“, juntament amb la primera part, Nubes pasajeras (1996) i la tercera, Luces al atardecer (2006). La pel·lícula ens mostra la història d’un home que arriba a Helsinki en busca de feina i, durant la primera nit, es assaltat i colpejat fins a perdre el coneixement. Quan el recobra, no recorda res, ni qui és, ni què fa ni on és. Al contrari del què podríem imaginar, l’individu en qüestió no s’obsessiona per saber d’on ve i qui és; ans al contrari, sembla com si aquell fet dramàtic l’alliberés d’un pes i el fes convertir-se en el que realment vol ser. Aquest impasse en la seva vida el farà descobrir nous valors en els quals se sent a gust. La pel·lícula també mostra una història d’amor, bonica per la seva ingenuïtat.

L’odissea antiepifànica del protagonista posa al descobert el drama dels sense sostre i se’ns pinta un fresc lluminós del què és la dignitat humana. Ens trobem davant de marginats i loosers, víctimes del capitalisme ferotge, guiat per un estat que escanya i ridiculitza qualsevol tipus d’actuació fora d’allò establert. La pel·lícula, tot i ser de l’any 2002, posa el dit a la llaga a molts problemes vertaderament actuals, com ara la dificultat de viure al marge d’un ordre establert o el poder obscè que tenen els bancs en les nostres vides.

L’última pel·lícula d’aquest director finès podria funcionar com a segona part d’Un Hombre sin pasado, ja que Kaurismäki parteix de la vida senzilla d’una parella d’entrada edat per mostrar de nou les dificultats que tenen certs col.lectius per tal de portar una existència digna. Però no m’estendré en explicar-vos Le Havre (2011); m’hi dedicaré a fons en una de les properes ressenyes, quan aquesta obra d’art formi part de la col.lecció de les Biblioteques de Barcelona… i pels que no pugueu esperar, encara sou a temps d’anar-la a veure al cinema!