La Ventafocs, el destí en una sabata

Perrault, Charles
La Ventafocs
Barcelona: Barcanova, 1984

Ara que La Ventafocs llueix de nou a la pantalla gran gràcies a l’adaptació de Kenneth Brannagh, hem volgut recuperar aquest clàssic presentant-vos una joia: el conte il·lustrat per Roberto Innocenti, en el qual l’autor s’inspirà en els bojos anys 20 i l’ambientació de la ciutat de Londres.

La història de La Ventafocs té els seus orígens a la Xina, tot i que forma part de la cultura popular de molts països. És per això que hi ha centenars de versions arreu del món. A la nostra cultura, les més conegudes són la de Charles Perrault i la dels Germans Grimm.

La narració ens mostra una jove molt bella, a qui se li mor la mare. El pare es torna a casar en segones núpcies i des d’aquest moment la seva filla queda relegada a fer les tasques domèstiques, perdent així l’estatus que li corresponia. Tant la seva madrastra, com les germanastres li imposen el sobrenom de “Ventafocs”, perquè sempre està asseguda a prop de la xemeneia, al costat de la cendra. L’ociositat de les germanastres es contraposa a la bona voluntat, bon caràcter i laboriositat de la Ventafocs.

A la versió d’Innocenti, basada en la de Perrault, se celebren dos balls que organitza el príncep (el segon, amb la voluntat que aquest torni a veure a qui considera una princesa). A la versió dels germans Grimm, en canvi, se celebren tres balls. El primer l’organitza el rei per tal de trobar esposa al seu fill i els altres dos, a petició d’aquest.

En el conte que ens ocupa, dues magnífiques il·lustracions obren i tanquen la història: la primera ens mostra una Ventafocs rentant la roba, emmirallada en l’aigua d’un estany. Aquesta imatge ens avança el desenllaç del relat i contrasta amb la darrera, en la que se’ns presenta un altre personatge clau: la madrastra, a qui veiem asseguda i pensativa. La trobem fumant, envoltada d’ampolles -d’alcohol- buides, i sosté un document a la mà, que si ens fixem, sembla el mateix llibre d’Innocenti obert per la pàgina del casament de la Ventafocs.

Val la pena mirar més d’un cop les il·lustracions i parar-ne atenció, perquè és ple de detalls i metàfores visuals: com la de l’inici de la història, quan se’ns presenta al pare de la Ventafocs: davant la casa es veu passejar un cec i uns nens jugant a la gallineta cega: “és que tothom és cec?” -sembla que ens digui!-.

D’altra banda, els Germans Grimm mostren elements que no apareixen en el conte de Perrault, per exemple: els ocellets són els éssers màgics que ajuden la protagonista, i ho fan sota un avellaner, al costat de la tomba de la seva mare. Veiem doncs com intervenen personatges de la natura, a diferència de la fada padrina que apareix en la narració de Perrault, i que farà ressorgir i brillar a la Ventafocs de la cendra, com si es tractés de l’Au Fènix.

A totes dues versions trobem la bellesa exterior com a metàfora de la bellesa interior, però en el cas de Perrault es fa més evident, ja que al final del conte és més benèvol amb les envejoses germanastres: la Ventafocs, no només les perdona, sinó que a més, les casa amb uns homes adinerats de la Cort.

En ambdós casos veiem el triomf del bé sobre el mal i es restaura la felicitat perduda de la protagonista en casar-se amb el príncep.

Al conte sembla que la laboriositat també té la seva recompensa, així doncs des de l’SDLIJ seguirem treballant per presentar-vos noves guies de lectura, de moment, us mostrem aquesta: