El miracle d’Anne Sullivan (1962) és un film de superació personal en el qual una noia sorda i cega aprèn el llenguatge de signes, a llegir els llavis i l’alfabet Braille gràcies a la seva mestra. Es basa en una obra teatral amb el mateix títol de l’any 1959 i aquesta en una adaptació televisiva de 1957, que va ser dirigida per Arthur Penn amb guió de William Gibson i es van inspirar en l’autobiografia de Hellen Keller, The Story of My Life (1903). Anne Bancroft com actriu principal i Patty Duke com actriu secundària van guanyar un Oscar cadascuna.
 

PENN, Arthur (1922-2010)
El Milagro de Anna Sullivan
Madrid: MGM, cop. 2004

 
El miracle al que fa referència el títol de la pel·lícula és el d’aportar llum al món d’una nena sorda i cega, Helen, en un sentit intel·lectual. Abans de l’arribada de la mestra Anne, Helen estava atrapada en un món fosc que no podia entendre i en el qual tampoc podia interactuar de forma adequada. La llum com a metàfora de l’accés al coneixement es reflecteix a través de l’ús de la fotografia en blanc i negre. El director va voler deixar establert des de l’inici la dialèctica entre llums i ombres i per això, els personatges apareixen sovint retallats per la llum sobre un fons en penombra. Dos dels plànols més significatius es troben a la seqüència dels títols de crèdit. En un d’ells, la primera aparició de la petita a la pel·lícula, es veu la seva figura com una ombra projectada a la paret i empresonada pels barrots de l’escala. L’altra és la seva imatge que es reflecteix deformada a la superfície esfèrica d’una bola de l’arbre de Nadal. (1)

La presó de Helen és doble: no només no pot comprendre el que li rodeja, sinó que a més, necessita els mitjans per comunicar els seus desitjos, pensaments i emocions. La llum arribarà de la mà de l’educació i, en particular, del llenguatge que Anne aconsegueix ensenyar a la petita. Una altra metàfora del film és la d’un pollet acabat de néixer que ha sortit de la closca i que aguanta la mà de la nena.

En el procés formatiu, la mestra troba dos obstacles: el primer, l’actitud dels pares, que confonen l’educació amb l’ensinistrament i l’amor amb la compassió. Per Anne, el primer pas per a l’educació és la disciplina, per després poder ensenyar el llenguatge. El segon obstacle és la pròpia resistència de Hellen que la rebutja amb violència perquè l’obliga a fer esforços. Un objecte com és el d’una clau, esdevé un reflex metafòric de l’evolució de la petita en el seu procés formatiu. Primer, tanca la mestra a l’habitació i amaga la clau, cosa que obliga a Anne a sortir per la finestra, que representa el món exterior i damunt les espatlles del pare de la nena, tan en sentit literal com figurat perquè superarà els inconvenients del capità, però més endavant, Hellen li torna la clau. Aquest objecte representa l’entrada del coneixement, ja que serveix per obrir les portes de la casa i explorar un món que havia estat tancat perquè la nena no es pogués fer mal o trencar alguna cosa.(2)
 

 
Hellen accedeix a la comunicació quan identifica l’aigua que toca amb els dits amb el so pronunciat pels seus llavis, i amb els gestos realitzats per les mans d’Anne que signifiquen paraules que expressen els objectes que hi ha al seu voltant. El lloc on es produeix el miracle és on la nena anteriorment havia amagat la clau. Aquest objecte, juntament amb la finestra i la font, són metàfores del procés d’aprenentatge de l’alumna: les paraules són claus que obren finestres al món i fan que el coneixement flueixi com l’aigua d’una font.

En conclusió, el film aconsegueix amb èxit mostrar el procés de formació de Hellen, sorda i cega, a mans de la seva mestra, Anne Sullivan i les dificultats amb les que es troben les dues. Les llums i ombres utilitzades en el film pel director a l’hora de significar la foscor en què es troba la persona sense coneixements i la llum de la que els aconsegueix adquirir, juntament amb les metàfores dels barrots, el pollet acabat de néixer, la clau, la finestra i la font d’aigua, ajuden en gran mesura a fer comprensible les imatges. En els darrers anys s’ha donat a conèixer un cas de persona sordcega una mica anterior al de Hellen Keller que va aprendre el llenguatge de signes i a llegir Braille i va ser el de Marie Heurtin. La pel·lícula en color es va estrenar l’any 2014 amb el títol: La historia de Marie Heurtin. Sens dubte, el film està influït pel d’Arthur Penn en la manera com la mestra i monja Sainte-Margueritte ensenya a la seva alumna, que al començament es mostra rebel perquè no comprèn les coses.

 
1 Íñigo Marzábal i Carmen Arocena (eds.). El milagro de Ana Sullivan pp. 104-111, Películas para la educación. Aprender viendo cine, aprender a ver cine. Madrid: Cátedra, 2019, (Signo e Imagen, 170).
2 ibidem

Si tens qualsevol dubte amb l’eBiblio pots contactar amb el Servei d’atenció a l’usuari a través d’aquesta bústia de correu electrònic:

e-biblio.cultura@gencat.cat