WEIR, Peter
El club de los poetas muertos
Madrid: Touchstone, 2001
La relació mestre-alumne ha estat moltes vegades motiu central de pel·lícules. Des de diferents punts de vista, el cinema s’ha introduït en els budells de les escoles i ens ha mostrat com els mestres, que representen l’experiència, els valors i la constància, han estat capaços de convertir-se en els referents d’alumnes que per una o altre raó necessitaven d’un guia que els ajudés a trobar el seu camí. Rebel·lió a les aules, L’indomable Will Hunting, Ments perilloses o Descobrint al Forrester són clars exemples de com la relació mestre-alumne pot donar per històries molts diferents.
El club de los poetas muertos explota una vegada més aquest argument. John Keating, mestre de literatura, arriba a una elitista i estricta escola privada de Nova Anglaterra. De seguida connecta amb un grup alumnes als quals, a través de la poesia, intenta fer-los veure la importància de perseguir els seus somnis i lluitar pels ideals. Els seu mètodes poc convencionals toparan amb la rància societat americana i amb uns pares que tenen molt clar el camí que han de seguir els seus fills.
Magníficament dirigida per Peter Weir, amb un guió rodó que va merèixer un Oscar i amb unes més que acceptables actuacions, El club de los poetas muertos és una pel·lícula que arriba al cor sense ser tova tot i que a vegades s’apropa bastant. La impressió que queda un cop s’ha vist la pel·lícula per primera vegada depèn molt de a quina edat es miri però no deixa de ser un visionat contradictori. Per una banda el missatge positiu d’aprofitar el moment, de rebel·lió, de passió, de lluitar per alló en que es creu i per altra el missatge de repressió i de frustració. És una pel·lícula que fa pensar en allò que tothom creu en algun moment de la seva vida: que s’ha de viure la vida plenament i amb llibertat. El missatge es clar i contundent i tot i que la fórmula s’ha explotat força al cinema, aquest film va aconseguir sobresortir entre d’altres i arribar al públic jove d’una forma bastant punxant. Es problable que si el veies ara mateix no em quedaria la mateixa sensació que la primera vegada però el que es cert és que en el seu moment em va fer trontollar.
I tots podem dir que el professor Keating ens va ensenyar alguna cosa, o fins aleshores quants de vosaltres sabíeu el significat de Carpe Diem?
5 Comments
Oh, capitán, mi capitán!
Encara tinc present aquesta frase i el que significa en la pel-licula.
Vaig ser una goonie, i també vaig alçar la veu al cinema per cridar Oh, capitán, mi capitán!
Quins records, Meggie!
No us la podeu perdre.
Frase mítica per tota una generació: ´”Oh, capitan, mi capitán!”
Realment, la pel•lícula t’aporta coses molt diferents segons l’edat…en veure el post i recordar-la, vaig córrer a buscar-la per tornar-la a veure després d’uns quants anys…us ho recomano. Ara i abans, però, i sobretot, carpe diem!
Hi ha pelis que veus una vegada, et poden agradar més o menys, i després cauen en l’oblit, però per a mi, aquest no és el cas de Dead Poets Society (1989). Em va produir un fort impacte en el seu moment i continua formant part de la meva trilogia de cinema cultural de capçalera, juntament amb Àgora i El nom de la rosa.
Jo destacaria la brillant interpretació de Robin Williams en el paper de Mr. Keating, el professor que revoluciona la rígida mentalitat acadèmica i ensenya als seus alumnes a pensar per ells mateixos, perquè les idees poden canviar el món. Els encoratja a posar en pràctica la filosofia del “carpe diem” i a contribuir a la representació de la vida amb la seva aportació personal, citant el poeta Walt Whitman com a referent: “The powerful play goes on and you may contribute a verse”.
Tampoc no passa desapercebut Robert Sean Leonard, el jove que lluita per ser actor de teatre però es troba amb la inflexible oposició frontal del seu pare. A la vida real el noi ha tingut més sort i ha guanyat un dels premis Tony als quals ha optat en 3 ocasions.
Si no teniu oportunitat de veure-la al cinema, agafeu-la en DVD i trieu un racó tranquil i per gaudir-ne sense interrupcions. Potser us caldran un parell de Kleenex, però paga la pena.
Al seu moment també em va influir molt la pel·lícula, i encara la recordo amb “carinyo”. Fa temps que no la veig, potser tornaré a mirar-la un dia d’aquests.