Makhmalbaf, Samira. A las cinco de la tarde. Barcelona: DeAPlaneta, DL 2008
Després de la caiguda del règim talibà, a l’Afganistan es van obrint les escoles per dones. Nogreh amaga al seu conservador pare que hi va, vol dedicar-se a la política i fins i tot arribar ser presidenta de la república, però el burca, les tradicions i el règim masclista segueixen arrelats en la societat del país.
Tot i que ja han passat més de setanta anys des de la Declaració Universal dels Drets Humans, encara existeixen països i ideologies on es neguen a les dones els seus drets més fonamentals. Amb aquesta pel·lícula, la directora iraní, Samira Makhmalbaf, dóna veu a les dones afganeses i ens ensenya tot allò que els mitjans de comunicació no ens expliquen, la seva lluita diària pel reconeixement i la igualtat.
Aquesta és la història d’una dona, Nogreh, que viu a Kabul amb el seu conservador pare i la dona del seu germà, que té un fill moribund. Nogreh va una escola laica, d’amagat del seu pare, i vol dedicar-se a la política, i fins i tot somia a ser presidenta, l’ajuda en la seva utopia un poeta paquistanès que coneix.
Però la vida a l’Afganistant post-bèlic és implacable per tothom, sobretot per les dones. El seu pare es veu incapaç d’afrontar la vida a Kabul quan coneix la mort del seu fill i, amagant-ho a les dones, decideix iniciar una dramàtica fugida a través del desert cap a Kandahar.
Un poema de Lorca, Llanto por Ignacio Sánchez Mejías, és el que dóna títol a la pel·lícula. Un dels personatges, el poeta, és qui fa explícita la referència recitant els versos que citen les cinc de la tarda, l’hora de la mort del torero i instant que Nogreh, la protagonista, s’enfrenta diàriament a la crua realitat de la seva vida.
A las cinco de la tarde.
Eran las cinco en punto de la tarde.
Un niño trajo la blanca sábana
a las cinco de la tarde.
Una espuerta de cal ya prevenida
a las cinco de la tarde.
Lo demás era muerte y sólo muerte
a las cinco de la tarde. […]
A las cinco de la tarde és una pel·lícula coproduida per Iran i França per Samira Makhmalbaf al 2003 i protagonitzada per Gheleh Rezaje, Abdolgani Yousefrazi, Razi Mohebi i Marzieh Amiri, actors no professionals elegits, per la directora, entre els habitants de Kabul. Hana, la germana petita de Samira Makhmalbaf va realitzar un documental, Joy of Madness, que explica com els va aconseguir convèncer per protagonitzar la pel·lícula.
El cognom Makhmalbat està lligat al cinema. Mohsen, el patriarca, és un reconegut director de cine iraní, director de pel·lícules reconegudes internacionalment com Kandahar, i és el fundador d’una escola de cinema a Teheran. Marziyeh, la seva esposa, i mare de Samira, és guionista, i els dos germans, Hana i Maysen, són directora i productor respectivament. Hana és coneguda per la pel·lícula Buda explotó por vergüenza.
La pel·lícula va guanyar al 2003 el premi del Jurat i del Jurat Ecumènic al Festival de Cannes.
4 Comments
El tema em recorda a la pel·lícula Osama.
Creta al llegir aquest post m’ha vingut al cap una novel·la que vaig llegir fa més d’un any i que vaig ressenyar. Parla també de la dificultat d’una noia afganesa per poder ser ella mateixa en una societat governada, als anys noranta, pels talibans. La ressenya la podeu llegir aquí: http://www.nosaltresllegim.cat/2010/el-secret-del-meu-turbant/
I la podreu trobar a les següents biblioteques: http://aladi.diba.cat/record=b1613742~S10*cat
Tant Osama com El secret del meu turbant tenen en comú que els protagonistes són nenes que en algun moment es fan passar per nens, i a las Cinco de la tarde és una dona adulta que intenta tenir un somni … però teniu raó, totes les històries tenen en comú el tema principal: el problema de ser dona a l’Afganistan, invisible (en els millors dels casos) per la societat.
Ja ho diu Rosa Regàs: “Perquè si bé és cert que encara hi ha homes que només ens veuen com a mares, esposes, criades o prostitutes, també ho és que són molts els que, en qüestions de creació, no és que ens vegin d’una manera o altra, amb justícia o sense, és que senzillament no ens veuen”
Aquesta pelicula pot ser molt interessant per saber coses de la societat d’Afganistan i com son tratades les dones en un pais marcat encara aviu dia pel masclisme. La pelicula ens ensenyara també que encara que se ha fet la Declaració Universal dels Drets Humans fa ja molts anys, en alguns paisòs les homes i les dones no tenen els mateixòs drets.