Desbordes, Michèle
El Vestido azul
Cáceres : Periférica, 2018

Cel blau, riu blau, roba blava, ulls blaus…

Arran de l’estrena de la pel·lícula biopic d’Auguste Rodin l’estiu passat, hem llegit la novel·la que parla de la  relació de Camille Claudel i el seu germà, Paul Claudel, durant els anys de reclusió de la dona al sanatori mental de Montdevergues.

Quan comences a llegir el llibre ja t’adones que portes almenys 28 planes continuades de descripció de l’espera de la visita del seu germà. El relat pot resultar monòton amb paràgrafs molt llargs, segurament com a símil de l’avorrida vida de Camille al seu retir forçat.

El germà viatja contínuament com a representant diplomàtic i la dona va anotant en una llibreteta les espaiades visites que li fa. Paul adopta un aire displicent i llunyà envers seu. Encara que sempre es va ocupar d’ella, la llunyania física dol profundament Camille i és l’eix vertebrador del llibre.

A les cartes, Paul li parla dels llocs per on va passant: la Xina, Praga, Copenhaguen, Brussel·les, Brasil, Estats Units, el Japó… llocs llunyans que encara contrasten més amb la paràlisi geogràfica de Camille.

A les llargues hores, dies, setmanes, anys, de falta de llibertat recorda les relacions fraternes de quan tots dos eren petits amb força enyorança i anhels profunds. La comunicació entre tots dos, la immensa necessitat que tenia d’ell, impregnen el llibre de dalt a baix.

La mateixa estructura de la novel·la transmet l’espera, llarga i tensa. El decurs dels esdeveniments se succeeixen amb algun petit canvi, massa espaiat en el temps: un paquet de la mare  amb aliments o roba, notícies epistolars… El llibre pot resultar tediós en alguns moments com a reflex d’allò que viu l’escultora.

La segona part, molt més curta, recull l’estada d’un dia a la platja de tots dos germans. Recorden les escenes de banyistes a la platja de Joaquin Sorolla. Reviu una llum radiant i blava, robes onejant al vent, la sorra als peus i l’aire despreocupat de qui gaudeix d’un dia esplèndid. En definitiva, La brisa, l’aire plàcid, l’ambient vibrant i encegador d’una despreocupada jornada estiuenca.

El llibre comença i acaba amb l’anhel i l’espera:
 

Registraba el paso del tiempo, repetía, los años, las estaciones y todos los días en los que esperava, no hacía otra cosa que esperar (pàgs. 9-10)

 
Així, doncs, és en certa manera, un llibre circular:
 

Sentada en una de aquellas sillas en las que él la encontraba cuando iba, sentada a veces durante tanto tiempo que las piernas, las rodillas empezaban a dolerle; sentia cómo volvía el dolor a la parte trasera de la pierna, y más tarde, caminando por los senderos que atravesavan el jardín, iba y venía desde el pequeño pabellón donde se alojaba hasta las oficines del patio de entrada, sí, me parece que no hacía otra cosa que bajar y subir el senderó (pàg. 64)

Ella no sabe cuánto dura, nunca lo supo, ese momento sin principio ni final en el que había olvidado todo lo que había que olvidar, había olvidado los días, los años que ha pasado sin verlo. Constituyen un solo y único día, un punto ínfimo del espacio y el tiempo donde, muy lejos de ella, se habían reunido la espera y la zozobra (pàg. 141)

 
30 anys va estar esperant i esperant. Ni la seva mare ni la seva germana van venir mai a veure-la:
 

…Y ella con aquel vestido de lino azul a rayas y el pequeño sombrero de verano sobre los cabellos (pàg. 77)

 
Finalment, la cadència narrativa de la novel·la i el seu decurs ens recorden molt a la pel·lícula protagonitzada per Juliette Binoche, Camille Claudel 1915

Tanmateix, semblar un llibre trist, per la manera de construir el relat, jo diria que és un llibre intens. Els paràgrafs, les dimensions de tot dos capítols, serveixen molt bé per fer-nos una idea del llarg temps de reclusió de la Camille Claudel i el que va significar per ella cada dia dintre del sanatori.