Orriols,Marta
Aprendre a parlar amb les plantes
La Torre de Claramunt: Edicions del Periscopi, 2018

Cal reconèixer que en general som males persones, amb un punt una mica cabró i tot. Parlo per tots, també per mi, i això no és del tot dolent, ens fa humans. Una de les coses que demostra això què dic és el malament que portem l’èxit dels altres. Generalment ens incomoda, no ens agrada, no ens fa feliços. És dur de dir, però és una mica veritat també. En el món literari això també passa, potser més i tot, sobretot quan algú debuta amb una obra reconeguda de manera unànime com a bona. No podem evitar pensar quan surt la segona “ara és quan se la fot”, però de vegades no va així.

Marta Orriols va deixar molt bones sensacions amb el seu debut Anatomia de les distàncies curtes, un recull de contes amb un estil molt personal. Eren contes intimistes, centrats en les petites coses i en les petites històries, i això ho feia bé (perquè amb les petites coses i les petites històries si no es fa bé surt una castanya de llibre). Era un bon llibre, i sobretot prometia molt, prometia una autora capaç de fer coses interessants, i això va crear automàticament en molta gent el pensament de “en el segon llibre se la fot”. Som així de previsibles. Però no.

Anatomia va ser el tast i amb Aprendre a parlar amb les plantes l’autora ja no té por de res i es llença amb una novel·la que no es pot deixar. Explicaré unes coses de l’argument, això surt a les primeres pàgines, o sigui que no és un gran espòiler. La protagonista, la Paula, acaba de discutir amb la seva parella, el Mauro, que bàsicament li diu que n’hi ha una altra i la deixa, una estona després el Mauro té un accident de tràfic i mor. Aquest és el tema, aquesta és la situació i la mort, i ara com carai es gestiona això?

El Mauro i jo vam ser parella durant molts anys. Després, i només durant unes hores, vam deixar de ser-ho. Es va morir de cop fa uns mesos, sense avís previ. Quan el cotxe el va envestir, se’l va emportar a ell i moltes altres coses.

Aquesta novel·la és això, tot això, que no és pas poc. Aquesta gestió del dol, d’acceptar tant la situació com el fet que la vida segueix i com aconseguir que parents i amics molestin el just, seguir fent la feina com si res, intentar mirar cap al futur i veure si les cicatrius permetran seguir com si res o si hi ha hagut amputacions i toca reavaluar la vida que queda. És una feinada, i mentrestant la gent del seu voltant se’n preocupen i volen que ho superi o que es busqui algú altre i en general no la deixen en pau que és el que demana, el que ella creu que necessita. Necessita calma, solitud i egoisme, i això no sempre funciona si es vol tenir una vida més o menys normal, o ser sociable. Cal destacar que amb el Mauro no es van arribar a casar perquè ella no volia, i tampoc volia tenir fills, unes decisions que en el seu dia li van semblar clares i ara que són definitives (ja mai es casarà amb el Mauro ni tindrà un fill amb ell) se les repensa, potser amb unes altres decisions prèvies ara tot seria més fàcil?

Si entro en més detalls “destripo” el llibre, així que agafeu-lo, llegiu les primeres pàgines i ja em direu si podeu o no podeu parar, i segurament acabareu acompanyant a la protagonista en aquest viatge i en aquest procés. I ara ja ens queda esperar el següent llibre de Marta Orriols, quasi segur que ara ja ningú estarà esperant per veure com se la fot, un bon primer llibre pot ser casualitat, dos bons primers llibres són l’inici d’una carrera literària.